Ensopegar 540 vegades
Si l'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, es fa difícil d'escatir on situa això el poble català, capaç d'ensopegar 540 vegades seguides, dins el gran arbre taxonòmic
de classificació dels organismes vius
He de confessar que el número del títol d'aquest article en realitat podia haver sigut qualsevol xifra entre 545 i 532, que són els anys que els especialistes diuen que fa de la publicació (entre els anys 1466 i 1479) de La fi del comte d'Urgell (Barcino, 1931). Aquest és un llibre anònim de només 163 planes de mida A6, ben interessant de llegir tret d'algunes seccions en les quals les justificacions o deliberacions del llibre avui ens semblen anacròniques o mancades de significació, com la justificació de la precedència dels homes sobre les dones en la línia successòria. La fi narra les penes passades per Jaume d'Urgell El Dissortat, representant de la branca d'Urgell en el Compromís de Casp, on es tria com a rei d'Aragó un dels seus oponents, Ferran I, de la casa castellana dels Trastàmara, des del final de la trobada de Casp fins a la seva mort.
Simplificant-ho molt, el comte d'Urgell acaba presoner del rei d'Aragó, Alfons, fill de Ferran I, amb la qual cosa se'l posa permanentment fora de circulació. El llibre ens explica com l'infant Pere de Portugal, duc de Coïmbra a l'època, i parent de Jaume d'Urgell perquè estava casat amb la seva primogènita, Isabel d'Urgell, captura els germans del rei Alfons, els infants Enric i Pere. Llavors, Pere de Portugal pacta amb el rei Alfons d'Aragó bescanviar els seus germans pel comte d'Urgell. Ben casualment, l'infant de Portugal compleix la seva part del pacte i els germans d'Alfons són alliberats, mentre que després, just quan tocava alliberar el comte d'Urgell, aquest mor.
La versió oficial diu que mor de malaltia, mentre que La fi diu que mor assassinat deliberadament a mans dels mateixos infants alliberats Enric i Pere, perquè no quedi lliure i pugui pertorbar el tron d'Alfons o els seus successors. Els historiadors oficials descarten aquesta versió, que consideren falsa i feta per algun seguidor ardent de la casa d'Urgell, però la veritat és que, si no apareix documentació o recerca nova sobre el fet, en realitat ningú no sap quina va ser la causa real de la mort, i tant podria ser una cosa com l'altra. Tanmateix, sembla una prodigiosa coincidència que, després d'haver sobreviscut 20 anys en captivitat, mori just quan l'han d'alliberar.
Però La fi també conté un passatge (p 121) molt especial, en què l'autor, compatriota nostre, ens parla de manera forta i clara directament a través dels temps, sense filtres, ni intermediaris, ni correcció política, amb un missatge, l'esperit del qual, malauradament, podria ser extret de tantes columnes d'opinió que es publiquen a casa nostra avui mateix. Diu literalment “Car, certament, tostemps ha agut i ha natural odi la nació castellana nostra natió catalana, e tostemps los princeps de aquella natió sots si han tingut los pobles que han senyoreyat, subjectes sens alguna libertat, pobres e menyspreats...”.
D'una banda deprimeix veure que, segles més tard, l'esperit de la qüestió encara sigui el mateix. De l'altra, si com diu la dita, l'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, es fa difícil d'escatir on situa això el poble català, capaç d'ensopegar 540 vegades seguides, dins del gran arbre taxonòmic de classificació dels organismes vius.
