Els homes de negre
Els homes de negre que anunciava el ministre Montoro ja truquen a la porta. A la vista de les alternatives tal vegada sigui la millor de les solucions possibles
Ja fa molt de temps que les reflexions més interessants de la crisi no ens arriben per mitjà dels economistes. És aquesta una disciplina fascinant, certament, però també una de les més impotents a l'hora d'explicar i reexplicar per què el que es proposa com a solució deixa de ser-ho en qüestió de dies. Les explicacions més rellevants per seguir l'evolució de la crisi cal ara trobar-les en la sociologia, en la ciència política, en els experts en relacions internacionals i, sobretot, en la feina dels historiadors.
Per utilitzar un principi de la gestió d'empreses, diríem que ens cal escoltar la veu dels que són capaços de pensar al marge del marc mental majoritari i sense recórrer a les eines que ens han dut on som. En un context com l'actual no són les velles teories les que han d'il·luminar la comprensió del present sinó tot el contrari. És precisament, i de manera més modesta, la comprensió del camí la que ens ha de fer canviar els models, les teories i els conceptes que no han funcionat fins aquí. Tot això demana temps. Els economistes en dirien passar del mètode deductiu a l'inductiu, però tampoc cal ara complicar el que ja és prou difícil.
Parag Khanna, expert en relacions internacionals indi, fent un original exercici de comprensió del moment present, ens deixava la següent reflexió en una entrevista recent: haurem de triar entre tecnocràcies i populismes. La seva lectura de la situació seria la següent: per salvar la democràcia, paradoxalment, necessitarem els tecnòcrates. Tal com han fet els grecs i italians recentment. Tal com, potser, tornarem a veure a la perifèria europea properament. Tal com, novament potser, l'Estat espanyol veurà ben aviat.
Les paraules de Khanna em ressonaven al cap mentre escoltava un alumne meu, de passaport grec, posar nom i cognoms als mals de la societat grega. Massa anys de clientelisme polític. Massa anys dels llargs tentacles dels partits sobre les institucions, la universitat i els poders reals del país. Massa desconfiança en un país ideològicament trencat. Massa corrupció i, degut al pes de la història, massa poques institucions sòlides. El problema rau, deia, en el fet que els qui han de conduir el nou govern són els responsables de la catàstrofe del país.
El problema ben igualment es troba en l'alternativa d'esquerres, Syriza, convertida en una amalgama d'interessos contestataris que usen el xantatge com a primera arma política i on els sindicats de la funció pública, els principals afectats per la imminent nova onada d'ajustos, s'han fet un lloc fort. En aquesta situació no hi ha espai per a la necessària traïció de tot governant cap a la seva base electoral en nom del futur del país. Com va fer González l'any 1982 o com faria Schröder a partir del 1998. En el cas de Grècia, tot plegat s'esdevé enmig d'una crisi de confiança majúscula cap al sistema, cap al seu govern i cap a Europa. En aquest context, rebla el meu alumne, a Grècia, molts comencen a veure l'exèrcit com l'única alternativa viable “per fer el que cal fer”. Inspiració lenta i silenciosa del professor i dels presents.
Dies enrere, Dirk Schümer publicava al poc contestatari Frankfurter Allgemeine Zeitung una peça amb el suggeridor títol de “Els partits zombis europeus”. Allà hi expressava de manera contundent l'arrel del problema de la partitocràcia a Europa. L'article exposava com davant la urgència dels canvis a la vista, “la casta dels polítics engrossits ha capitulat, deixant l'austeritat a un govern d'experts extern”. Afegia: “En veritat, els partits dominants d'Europa no es regeixen ja pels seus líders, sinó pels vells quadres del partit que des dels anys setanta han repartit favors i que ara volen dirigir els seus clients de cabells blancs cap a una jubilació daurada.” I encara: “Així la vida política d'una organització, temps enrere fonamentada en la solidaritat i la integració, està degenerant en un concurs de populistes cobdiciosos i xantatgistes.”
Per al cas grec podem deixar la cita anterior com està. Per al cas espanyol i com a detall, tinguem present l'escàndol de les caixes i el seu model de govern dit d'interès públic. Efectivament, Parag Khanna es deixava una tercera alternativa, real, a la situació present. La dels dictadors. En la Roma republicana, recordem-ho, el dictador no tenia la connotació negativa dels nostres temps. Era una persona a la qual es garantia un poder absolut per fer front a una crisi o emergència. Després de la crisi en qüestió, el dictador cedia el poder als dirigents escollits. No sé si la història s'aplicaria de la mateixa forma en el dia d'avui. Aquesta tercera via és la que ara reapareix de manera sorprenent a Europa. Haurem d'escollir entre tecnòcrates, populistes i dictadors.
Seguint l'economista Dani Rodrik, cal admetre que, per a països sotmesos al deute exterior i a les pressions dels mercats, ja no hi ha espai per a la política. L'única política possible és la que exigeixen els mercats. Monstres sense cap que combinen la racionalitat econòmica amb la cobdícia i que passen dels estats de pànic als d'eufòria en un obrir i tancar d'ulls. La solució per al problema grec, i per a l'espanyol, ja fa temps que la sabem: reformes estructurals, eurobons i polítiques de creixement. També sabem que la solució ja només rau en les mans dels nostres nous banquers, Alemanya. Trista ironia, la de salvar els bancs del país per caure en la dels banquers estrangers. Els homes de negre que anunciava el ministre Montoro ja truquen a la porta. A la vista de les alternatives tal vegada sigui la millor de les solucions possibles.
