La Via Rosa
La percepció és que Hollande només vol exercitar “la possessió del poder”, dins de l'economia de mercat
A França el rebombori del canvi pel canvi no ha reeixit. Malgrat que més d'un mitjà de comunicació s'ha dedicat a l'entronització d'Hollande, com a primer ministre “socialista”, Europa sembla que ja no està per segons quines etiquetes. De fet, Hollande ha sigut més rosa que vermell, en la seva història personal i ascensió política. També sospito que seguirem per aquesta via, tot i que la personalitat del primer ministre es fa més entenedora que la de Sarkozy: transparent en les seves tendències i menys en les seves intencions.
Hollande va guanyar en la primera volta de les eleccions, el passat mes d'abril; però només va aconseguir el 50% del vot i va ser en la segona volta quan va obtenir la presidència. Ara bé, en la primera volta, el 18% de l'electorat va votar per Marine Le Pen, del Front National, o sigui la ultradreta, i l'11% per Jean-Luc Mélechon, del Front d'Esquerra. El resultat de sumar les dues tendències de vot més extremes ens dóna una visió esgarrifosa: el 30% de l'electorat francès va votar per un pragmatisme polític, d'aïllament nacionalista: cap a la dreta o cap a l'esquerra convencional; mentre Europa, o sigui “la Gran Alemanya”, es dedicà a apedaçar un llegat econòmic funest dels populistes: Blair, Zapatero i l'engominat Berlusconi amb les “infectades” economies de Portugal i Grècia.
L'actual Partit Socialista d'Hollande va ser creat el 1971, resultat d'una fusió del SFIO (la secció francesa de la Internacional Socialista) i altres grups, sota el lideratge de François Mitterrand, qui va ser president de la República, deu anys després. La curiositat començà quan en la declaració de principis fonamentals, el Partit Socialista francès s'equiparà amb el Laborista britànic. En la Clàusula IV, diu textualment: “El Socialisme fixa els seus objectius en el bé comú, no pas en els guanys privats.” Encara més interessant quan afirma: “La transformació socialista no pot implicar fer polítiques que corregeixin els efectes del capitalisme.” Ara en diem “els mercats”.
Quan Mitterrand va ser escollit president, el 1981, va deixar clar que no canviaria pas el sistema, sinó que volia fer “canvis” en el sistema existent. Mitterrand va guanyar amb una promesa de creixement. El seu govern va formular un pla per reduir l'atur, fent créixer l'economia un 3%, mentre incrementava el consum i les inversions de l'Estat. Augmentà el sou bàsic i els beneficis dels treballadors, va crear llocs de treball a les empreses de l'Estat, i va “nacionalitzar” alguns bancs. Però l'economia no va créixer pas un 3%; ans al contrari, el govern va devaluar el franc tres vegades -octubre del 81, maig del 82 i juny del 83-, és a dir en un període de dos anys. Aquesta darrera devaluació va estar acompanyada per un programa d'austeritat, el qual va fer perdre a la classe treballadora els avançaments dels dos anys anteriors. El fracàs d'incrementar l'economia per l'augment de la despesa pública ha estat un dels sonats episodis del fracàs més estrepitós del govern socialista de Zapatero. El concepte falla en la seva proposta, perquè els governs no poden, ni saben com, controlar els fluxos d'una economia de mercat. La percepció és que Hollande, igual que Mitterrand, només vol exercitar “la possessió del poder” dins “els mercats”. Les polítiques financeres les faran els establiments financers, interessats, sobretot, en el seu creixement i menys, molt menys, en les fites de benestar que ha aconseguit la societat que els dóna suport a través de polítics dedicats a crear bombes de fum de color rosa, com el cas d'Hollande. El PS català encara està escollint el color del seu fum; a Madrid el PSOE està calibrant una mena de blau cel, però potser l'arribada de la senyora Chacón a escena ho torna tot vermell de sang. Carmesí, vull dir. És clar que a França, sovint la vida es confon amb la via i la Piaf ja cantà abans que tothom, qui era “La Vie en Rose”.
