Fi de la sobirania financera
La UE està abocada progressivament a una integració financera i a un únic regulador per a tots els estats membres. No és una mala solució per a ningú i és una gran solució per a Espanya
El govern central es veu abocat al salvament de Bankia. L'alternativa és la fallida de l'entitat, el que té és menys que el que deu i per tant el que val el negoci és negatiu. Això hauria portat que els deu milions de clients del banc haguessin perdut gran part dels seus diners, un problema per a ells i una catàstrofe per al país.
Bankia necessita 23.000 M € que aportarà el govern sense més contrapartida que el valor del banc i que no podrà recuperar fins que el privatitzi, si en el futur val més del que val ara. La vicepresidenta va afirmar que seria aquesta aportació un préstec, és a dir, uns diners pels quals el banc hauria de pagar un interès i retornar-los en un termini determinat. La raó d'aquesta manifestació era demostrar a la ciutadania que els diners públics no anaven per salvar bancs...
La imatge d'aquesta operació és negativa però el mal que s'evita és més gran que el seu cost. Tots els estats, des dels EUA al Regne Unit, França i Alemanya, ho han fet a partir del 2007, eren altres temps quan els rescats es podien fer amb diners dels governs. Ara per a Espanya això no és possible, necessitem la UE, la crisi és més profunda i per tant tot és més visible. No vol dir això que no hi hagi responsabilitats, n'hi ha, i moltes.
El Govern va intentar una operació creativa financerament: transfereix al banc deute sobirà com el que subhasta al mercat i pel qual paga un interes alt. Aquest deute es canviava per Bankia al Banc Central Europeu, BCE, per diners a l'interès oficial, al voltant de l'1%. L'operació va ser avortada pel BCE per una indicació contundent d'Alemanya i perquè els seus estatuts, llegits amb rigor, no permeten comprar deute sobirà dels estats, ni en el mercat secundari, encara que fa uns mesos ho varen fer per reduir la prima de risc d'Espanya i Itàlia. Una vegada acordada l'operació, el govern haurà de demanar un préstec amb un interès no menor del 6%.
El President Hollande va dir fa poques setmanes que la banca espanyola hauria de ser rescatada a través del BCE. Volia dir que aquesta entitat havia d'injectar diners directament als bancs amb un interès baix. Acaba de manifestar-se en el mateix sentit el secretari del Tresor dels EUA, Timothy Geithner. El president Rajoy va contestar que el Sr. Hollande no sabia quina era la situació real de la banca espanyola. Semblaria que la resposta espanyola refusava el suggeriment frances, però fa pocs dies el govern espanyol s'ha contradit i ho ha intentat fer a través del mecanisme descrit.
S'ha iniciat ara la comprovació de les finances de tots els bancs espanyols per dos auditors, un americà i l'altre alemany. Aquesta és una responsabilitat que correspon al Banc d'Espanya, deixar-ho fer per dues entitats privades i no espanyoles suposa una pèrdua de sobirania. Hi ha analistes que pensen que es detectarà un desequilibri en els balanços del bancs que requeria una injecció d'uns 50.000 M €. Pot Espanya en les presents circumstàncies aportar aquests diners?
Els diners haurien de venir d'Europa. Hi ha dos camins, a través d'un préstec directe al govern, en una intervenció com la de Grècia, o a través d'un préstec directe als bancs. Qui rep el préstec ha de respondre enfront de qui el concedeix, en el primer cas el govern, que hauria d'acceptar les condicions de reducció de dèficit, reformes estructurals, etcètera, que la UE imposi. En el segon cas són els bancs espanyols els que hauran de respondre davant del BCE. S'asseguraran un tipus d'interès baix, però hauran d'acceptar les condicions que aquest imposi quant a provisions, estructura de balanç, riscos, etcètera. És dubtós que aquests diners que arribin als bancs acabin al mercat per finançar empreses i particulars, perquè la condició del BCE serà la consolidació i enfortiment dels bancs als quals ajuda per evitar la seva fallida o manca de liquiditat. D'aquestes dues alternatives la segona porta a una integració progressiva del sistema bancari europeu en què el BCE esdevingui el Banc Central en sentit ple i deixi de tenir un mandat limitat al control de la inflació, com fins ara.
Aquells estats els bancs dels quals no necessitin fons a curt termini podran continuar en el sistema actual pel qual és el seu banc central nacional qui els controla i regula. En el cas hipotètic d'una sortida de Grècia de l'euro, alguns bancs alemanys especialment endeutats necessitaran fons per substituir els que perdin perquè mai no cobraran tot els que els deuen els deutors grecs i això farà que es trobin en circumstàncies similars a Bankia, els serà més barat endeutar-se a través del BCE.
Tot fa pensar que la UE està abocada progressivament a una integració financera i a un únic regulador per a tots els estats membres. No és una mala solució per a ningú i és una gran solució per a Espanya. El govern ha de reconèixer que la proposta del president Hollande era la que convenia. Per dur a terme aquesta integració és necessari que es modifiqui el mandat del BCE i que el MEDE, Mecanisme Europeu d'Estabilitat, que substituirà l'EFSF, Fons Europeu d'Estabilitat Financera, s'articuli amb el poder d'intervenció i dotació econòmica suficient. Sembla que s'incrementaran els seus fons en 500.000 M € el proper juliol.
És sempre la baula més fluixa per on es trenca la cadena i per això Espanya perdrà en els propers sis mesos, tret de canvis inesperats, una part de la seva sobirania en favor de la UE, però la pregunta que cal fer-se és: és això negatiu per a Espanya i per a la ciutadania? Tret de les conseqüències polítiques que per a un govern nacional suposa que en el seu mandat això succeeixi, no té efectes pràctics negatius per als ciutadans i per a Catalunya pot ser una oportunitat.
La política econòmica europea continua essent equivocada i agreujarà l'entorn fins que els canvis polítics no ens portin a fer una política expansiva i de creixement. Ara això és encara inviable.
El Govern Central ha de ser més precís en el que fa i més discret en el que diu, i sobretot cal anticipar-se i saber a on s'encaminen els canvis; altrament tenim el risc d'arribar tard, gastar més del que cal i patir més del que toca.
