LA GALERIA
Elogi del futur
Si les coses no van bé sol ser culpa del present, que sempre és més avar del que havíem imaginat
Fins fa poc, el futur solia ser un lloc que s'intuïa agradable i generava expectatives. Tradicionalment, ens n'hem refiat molt, del futur, i, de fet, no ens hauria de decebre mai perquè mai no acaba d'arribar. Si les coses no van bé sol ser culpa del present, que sempre és més avar i mesquí del que havíem imaginat, o dels errors del passat, mentre el futur continua allà, esperant-nos.
En fi, ja veuen que això són càbales de final d'any, com els negres averanys que aquests dies s'anuncien pel 2012: el retorn a la recessió, la continuació de les retallades, la instauració de noves taxes, el túnel que s'allarga, la davallada a l'infern que continua. Sembla com si no haguéssim canviat d'any des del 2009 o el 2010. Com si el 2011 que ja s'acaba fos la mera continuïtat de l'anterior i com si el 2012 ja s'intuís inevitablement com una còpia empitjorada d'aquest. Només cal passar per la Nacional II –i perdonin la vulgaritat de l'exemple– per tenir la sensació que el temps s'ha aturat. I ben aturat. Fixin-se que aquest final d'any ningú no ha dit que estiguem en cap punt d'inflexió, que és un dels tòpics més recurrents a l'hora de fer qualsevol balanç. De fet, sempre estem en un punt d'inflexió: sempre vivim un moment històric, igual com a la tele emeten sempre el partit del segle, però aquest any ningú no diu res. Potser perquè ben poques vegades pensem que el futur pugui ser pitjor (o mirem de no pensar-hi), i ara és un d'aquests moments. Potser perquè ara sí que estem en un punt –i llarg– d'inflexió, i ni els més savis saben cap on ens condueix. Potser perquè cada vegada que algú ha mirat de ser optimista des que va començar aquest cataclisme la realitat no ha tardat ni deu segons a desmentir-lo. Potser perquè qui mana, que acaba d'arribar, vol espantar-nos més (si això encara és possible). Així qualsevol avenç, per petit que sigui, ens semblarà magnífic i també sabrem relativitzar els retrocessos, convençuts com estarem del fet que sempre podria ser pitjor.
Previsiblement, la màxima virtut de l'arribada del 2012 és que, com més aviat arribi, més aviat haurà passat. Ja ho deia Horaci fa dos mil anys: en la bonança, l'home prudent s'ha de preparar per a la tempesta (cosa que segurament no vam fer o no vam fer prou bé), i en la tempesta, només podem aguantar i pensar que ja falta menys perquè torni la calma.
