Una bèstia que cal domar

La City, anomenada també la milla quadrada per l'espai que ocupa dintre de la ciutat de Londres, és el primer centre financer del món. Supera de molt Nova York, Tòquio, Frankfurt i Chicago. En aquell petit espai trobes centenars de bancs i milers d'assessors que poden donar resposta
a qualsevol pregunta que els facis relacionada amb el món de les finances, de les grans empreses i de les fonts energètiques
o mineres. Hi trobaràs experts en jaciments de minerals rars
a la Xina, en l'últim model de
cotxe elèctric, en les empreses que exploten les pissarres bituminoses de Saskatchewan al
Canadà i coneixedors i avaluadors de les reserves de la
conca potàssica del Bages.

L'historiador de la City –David Kynaston– ha dedicat milers de pàgines a explicar les seves fetes i malifetes. Segons llegeixo a The Economist (17-30 de desembre), el mencionat historiador recorda en un darrer llibre que fins al 1980 la City era carregosa, avorrida i poc imaginativa, però essencialment honesta i competent. La situació ha canviat des d'aleshores i ha anat perdent nivell moral. Des del 2000 és més cobejosa que mai –diu– i s'ha convertit en una bèstia que cal domar. L'expressió és molt gruixuda, però no és meva.

Vaig conèixer bé la City fins a finals del segle passat i coincideixo que era bàsicament honesta i competent. Els canvis a la baixa deuen haver arribat més tard. I ara ens trobem que el lobby de la City té una força extraordinària. Cameron, el primer ministre britànic, ha donat un cop de porta al projecte de la Unió Europea, perquè demana una regulació de les operacions financeres internacionals –una variació del que s'havia anomenat la taxa Tobin– i el lobby de la City londinenca
li ha dit que fins aquí podia arribar la Gran Bretanya.

La cobdícia que amara la City i el món de les grans empreses és aquella que es proposa guanyar molts diners, en poc temps i amb el mínim esforç. Trenca amb una tradició de molts anys i vigent a Catalunya que la riquesa –si s'obté– és amb temps i amb sacrifici personal. Seria aquest un problema moral per resoldre, si no fos perquè la cultura de la cobdícia –o sigui quan aquesta cobdícia és acceptada com a norma social– ens ha portat a una crisi econòmica, que té diversos motius, però trobem la cobdícia en l'origen dels disbarats que s'han fet.

A casa nostra, és present
amb els pelotazos, els sous milionaris d'alguns banquers o amb les pensions que s'han atorgat
alguns directius de caixes d'estalvis catalanes i no catalanes.

Tot sembla indicar que, d'aquesta crisi, no ens en sortirem si no som capaços de fer una revolució ètica. Amb les
mesures econòmiques i les retallades no n'hi haurà prou, si al darrere no hi ha un canvi cultural. Dit d'una altra manera, i ja
sé que sóc repetitiu: les empreses han de treballar per als seus propietaris, per al personal que hi treballa i per a la societat, que els genera els beneficis. Hi ha poques empreses i pocs empresaris que acceptin aquests principis. La societat pot exigir el
triple servei. Potser aleshores domarem a la bèstia.