Blanc de Marc

Al seu Éloge de la transmission (2003), George Steiner es demanava, tan retòricament com sarcàstica, quina necessitat hi havia de saber gramàtica a Texas, a propòsit del fet que un dels seus fills més il·lustres –l'aleshores president George Bush jr.– es vantava de no saber construir amb correcció una frase mitjanament complicada.

La incompetència lingüística i, per extensió, literària entre segons quins manaies no és tanmateix exclusiva de la terra dels cowboys. Prou que es dóna, amb no menys impertèrrita ufana, en indrets (ai!) força més pròxims.

¿Algú es recorda de com, en el marc de la Feria del Libro de Madrid de 1997, l'aleshores ministressa popular d'Educació i Cultura (Der Zorn Gottes en la pel·lícula de Werner Herzog sobre el conquistador homònim) va lloar els mèrits que concorrien en l'obra d'una excel·lent pintora de nom Sara Mago...?

Ara, fa dues setmanes (veg. les respectives pàgines 2 de l'Ara del 23 i d'El Punt Avui del 24 de novembre), l'actualitat ens ha brindat una anècdota semblant i no menys sucosa. Vet aquí, doncs, com, davant un auditori d'editors i de llibreters, una conselleressa de Cultura igualment popular, de nom tirant a Flores i de cognom fill de Joan (només que en ínglix, que sempre farda més), ha atribuït tan panxa l'autoria del Tirant lo Blanch a Ausiàs March (!).

I bé, trenquem-nos de riure, però sense escàndol, ans més aviat exultants de veure com tot quadra entre segons qui: la burrància, la prepotència, la plúmbia quadramenta dels (en aquest cas) respectius ovaris.

Aprofitem també per constatar un cop més les hores baixes per què, aquí i arreu, passa el saber humanístic. I, ja en versió més domèstica, plantegem-nos només com haurien reaccionat els no nacionalistas si la ficada de pota hagués consistit a adjudicar el Quijote a Góngora.

Perquè després diguin que la literatura no serveix per res...