La burgesia monàrquica

He dedicat moltes hores a estudiar la burgesia catalana. He escrit centenars de pàgines sobre la burgesia emprenedora i he insinuat que reconeixia també una burgesia emprenyadora. Ara m'adono que hauré d'anar precisant. Un article de La Vanguardia –19 de novembre– em permet identificar uns quants membres de la burgesia monàrquica, que han restaurat i regalat el vell veler Fortuna al rei Joan Carles. Aquest –el veler, no el rei–, no tornarà a navegar, sinó que anirà al museu. Tot i que la casa reial no ha fet retallades sobre el seu pressupost a càrrec dels contribuents, s'entén que els diners no li arribessin per a aquesta despesa. Alguns dels donants són vells monàrquics, altres nous, però tots es poden afegir a la llista dels incondicionals d'un règim que no passa pel millor moment.

A la llista hi surten 27 empresaris generosos. Disset són catalans, potser perquè a Catalunya tenim mar, i si hi ha un hoteler mallorquí és pel mateix motiu. Més sorprenent és la presència d'un banquer andorrà –el riu Valira no és navegable–, un financer veneçolà d'història complexa –per dir-ho caritativament–, un ministre d'Indústria amb Adolfo Suárez i ara empresari immobiliari de gruix, tres germans Entrecanales –majoritaris d'Acciona–, un industrial farmacèutic, un alt executiu espanyol del Deutsche Bank, el propietari d'un grup alimentari, nat a Palència, i un farmacèutic associat amb la Bayer.

Els catalans són: Javier Godó, del grup La Vanguardia, monàrquic per vocació i títol nobiliari; Marià Puig, perfumista i un dels pocs catalans convidats al casament de la filla de José María Aznar; Pere Mir, amic del rei des que era príncep i expropietari de Derivados Forestales, a Sant Celoni; Josep Esteve dels Laboratoris que porten el seu nom; Alberto Palatchi, de Pronovias; Isak Andic, l'home de Mango, nascut a Turquia i president de l'Institut de l'Empresa Familiar, amb seu a Madrid; Ramon Miquel, titular de la primera empresa de distribució catalana, nascut a Figueres, una ciutat que té més tradició republicana que monàrquica; Joaquim Folch, el rei de les pintures –Indústries Titan–; Borja García-Nieto, president del Círculo Ecuestre i membre d'una firma centenària d'inversions i gestió de patrimonis; Luis Conde i Gerardo Seeliger, dos caçadors de talents –head-hunters– que mai no han estat caçats; Artur Carulla, del grup Agrolimen i ara, en part, del diari Ara –perdoneu la redundància!–; Ignasi Ferrero, de Nutrexpa-Cola Cao, una de les empreses més hermètiques del nostre país; Emili Cuatrecasas del bufet d'advocats del Cinc d'Oros de Barcelona; Joan Gaspart, expresident del Barça i hoteler; Sandro Rosell, president del Barça. Finalment, el navilier Cusí, amic de sempre del rei. Cusí, en nom dels generosos donants, va expressar el seu agraïment al rei –no hauria d'haver estat a l'inrevés?– per haver “recorregut junts els mars, espanyolitzant la vela des del cor”.

No puc negar que m'he commogut en veure tants amics a davant del veler restaurat. Però m'he preguntat: era aquesta la inversió més oportuna?