Eleàtica

Quan s'acosten comicis (per dir-ho finament i en llatí), sobretot si aquests són nacionales (per dir-ho en llengua igualment imperial), la classe política, en especial l'apalancada en el poder, capgira l'actitud en què viu, que d'habitualment eleàtica passa a ser tot d'una heraclitiana. Convé llavors que el comú de la ciutadania faci per anar amb el pas canviat en relació amb el d'aquella.

Però millor rebobinar.

Consisteix l'eleatisme a creure, seguint Parmènides i Zenó d'Elea entre altres (s. VI-V aC), que, en el fons, res no canvia, que el moviment no deixa de ser en realitat sinó un simple engany dels sentits, que tot és al capdavall la mateixa cosa sempiterna, consolidada, immutable...

L'heraclitisme (a partir d'Heràclit, s.VI-V aC), per contra, està convençut que sols hi ha dinamisme inaturable, en mutació perpètua, ja que tot flueix incessantment, de manera que res que ara és no serà igual d'aquí a ben poc i menys, no hi ha cosa a què aferrar-se...

És lògic llavors, segons això, que qui talla bacallà tendeixi a l'eleatisme, almenys fins que, preveient la possible pèrdua de la moma, opti temorós pel pensador d'Efes. I prediqui: les eleccions del pròxim diumenge són úniques, crucials, decisives; i, atiant la por més irracional, parli d'un tall brutal per l'endemà mateix segons com vagi tot.

I bé, doncs no. A banda si les enquestes l'encerten molt, poc o gens, no hi haurà cap gran canvi. Nacionalsocialisme i socialnacionalisme hispànics continuaran retroalimentant-se en molts sentits, amb el catalanisme de fer la puta i la Ramoneta (l'expressió és del seu màxim líder) perseverant-hi com sempre, l'esquerra dita real anant a l'encalç d'on sigui la tal realitat, la veu independentista en invariable atomització de si mateixa...

Tu, mentre, catalanet, vota impassible perquè aquesta eleàtica d'avui no hagi de tenir dilluns massa d'elegia...