Les víctimes del totxo

Les víctimes de la crisi immobiliària iniciada amb l'esclat de la bombolla, el 2007, no es poden posar en el mateix prestatge indistintament. Els qui mereixen pietat són els que van comprar un pis per a habitatge, atrets per les ofertes que rebien de les oficines de la caixa o del banc amb què van treballar. Els van donar un crèdit en safata pel 100 o fins i tot pel 120% del seu valor de mercat. Els tipus d'interès eren baixos i el crèdit s'havia de pagar al cap de 20 o 30 anys. Si el seu titular s'ha quedat sense feina o els seus ingressos han baixat, ara es troba amb problemes greus. No cal insistir-hi, perquè són casos prou coneguts. Només hi cal afegir que els titulars d'aquests crèdits defensen amb les ungles i dents el seus habitatges i només deixaran de pagar en darrera instància.

Si fem un gir de 180 graus, trobarem unes altres víctimes del totxo o de la rajola, com s'acostuma a dir. Aquests no han perdut un pis, sinó dotzenes o centenars de milions d'euros que havien guanyat en el mateix sector uns anys abans. Però no fan pena perquè tot i les pèrdues, no deuen tenir problemes per arribar a final de mes.

Per exemple, el gener del 2007, el valencià Enric Bañuelos era el primer accionista del Banc de Sabadell. Tenia el 5,24% del capital i es proposava arribar al 10%. Feia tres anys que havia comprat la societat immobiliària Landscape, que era del banc, en una operació que va proporcionar 625 milions de plusvàlues a l'entitat financera. Quatre mesos més tard, la cotització d'Astroc –l'empresa de Bañuelos– es va ensorrar a la borsa i, amb aquesta, el seu imperi. Va vendre les accions del banc a una caixa italiana bancaritzada –Unicredito–, que les va anar col·locant en el mercat. Residia a Nova York i s'explica que per donar-se a conèixer, va organitzar i pagar una paella per a 25.000 persones al Central Park. Ara viu al Brasil, on ha tornar a crear un altre imperi, ara industrial. No fa cap pena.

Un altre personatge d'aquest estil i també relacionat amb Catalunya és el sevillà Luis Portillo, que va fer fortuna amb les obres de l'Exposició Universal de Sevilla del 1992. És una història semblant. El 2006 va comprar Inmobiliaria Colonial SA, controlada per La Caixa. Va dimitir a final del 2007, abans de l'ensorrada de la borsa i del mercat. També ell té l'anècdota: a altes hores de la nit, va reclamar unes begudes a l'hotel on era instal·lat i, quan li van dir que no era possible, va amenaçar el gerent que compraria l'hotel i que en faria fora tot el personal si no el satisfeien (vegeu El País, 6 de novembre del 2011).Igual que Bañuelos, va seduir personatges de primer nivell com Rafael del Pino –Ferrovial– o Alicia Koplowitz. Ara viu a Sevilla envoltat de bancs creditors que no el deixen ni respirar.

Podria afegir més noms als de Bañuelos i Portillo, com els catalans Sanahuja, Luis de Rivero, l'expresident del Real Madrid Fernando Martín i d'altres. Però les autèntiques víctimes són les primeres, no aquests. Espero que l'IESE barceloní els inclogui en els casos perquè s'estudiïn.