Polítics de castedat

Què deu passar als polítics espanyols que no n'hi hagi mai cap acusat d'haver agredit, forçat o senzillament d'haver anat amb una dona amb qui no s'hi hagi casat com Déu mana? Aquestes coses passen a molts altres països civilitzats. A França s'han despertat un xic tard, és cert, però han aconseguit col·locar-se als primers llocs del rànquing gràcies a Dominique Strauss-Khan. Als Estats Units tenen una tradició secular. Comença amb l'esclava que Thomas Jefferson tenia al seu servei, treu decididament el cap amb els Kennedy i es consolida amb Bill Clinton i la becària Lewinsky. “Vaig tenir una relació física inapropiada”, va admetre Clinton, després d'aconseguir fer conèixer al món que, quan no hi ha un llit a prop, també pot servir una taula. Al costat d'ells, o acabem descobrint que el candidat republicà Cain l'ha feta molt grossa, o no té cap possibilitat de passar a la història.

En aquest camp, els polítics anglesos no destaquen tant, però quan s'esbomba un cas sexual d'algun d'ells, sovint acaba essent una relació una mica recaragolada. A la Itàlia de Berlusconi, en canvi, aquests escàndols han estat al revés: d'imaginació ben poca, han estat la perseverança i l'assiduïtat el que ens impressiona. A Espanya, però, res de res, tot i que últimament alguns de Solidaritat insinuïn coses de Duran i Lleida i alguns periodistes un xic partidistes facin el mateix amb Laporta. Però ja se sap que Laporta d'espanyol no en té gaire res, i que, tot i que Duran i Lleida segurament en tingui un xic més, tampoc no dóna per tant: ni com a espanyol ni com a rei dels escàndols. Ens queda encara el rei d'Espanya. La vox populi n'ha dit tantes coses, que no sembla que pugui ser cert ni amb tots els Borbons funcionant. A més, això avui ja està, perquè ara el rei va coix com la democràcia. I, no obstant això, aquests rumors l'han fet popular. Suposo que sobretot entre els homes.