Escandolofília

Entre les múltiples i vàries fílies que permeten de tipificar tendències més o menys aberrants (zoofília, coprofília, tanatofília, etc.), caldria incloure-hi la designada aquí en el títol. Referible a la pulsió aquella, tan candorosa com malsana, consistent a prendre innecessari escàndol –acompanyat dels patètics escarafalls de rigor– d'allò que no pot ser ni produir-se altrament de com és i de com ho fa.

Ja que, ¿de què serveix blasfemar ostentosament d'una realitat, per adversa que sigui, si aquesta es manifesta del tot coherent amb si mateixa? ¿No resulta prou més eficaç debel·lar-la a còpia de subratllar-ne la inveterada conseqüència i de distanciar-se'n amb càustica ironia?

No ho han entès recentment així tot de catalanets, escandalòfils ells, encapçalats per un seu (ai!) representant, bigotut i rinxolat, que ha arribat a l'extrem de portar a improcedent col·lació l'honrat gremi de les putes tot atribuint-los un fill que evidentment no n'és. Com tampoc no és allò que de forma igualment vulgar se'n diu un fatxa. Ni un dretanot de la crosta, ni res de semblant. No.

Allò que és l'insigne al·ludit és simplement un caballero español. I, per més mèrit encara, un Pater Constitutionis. Del mateix partit, per cert, que aquí voten els Pahcualos i els Joaquinos, els Pepes i els Raimundos.

El qual, campechanote, s'ha despatxat a gust reescrivint en termes de desig la història de la seva Nación: amb més de portuguesos i menys de catalans, amb més de bombes per a Barcelona que no pas per a Gernika, amb dolguda recança a més per haver-se acceptat que la llengua pròpia de Catalunya sigui la catalana (veg. aquest diari de 24 d'octubre, p. 2).

Admirable sinceritat! Encomiable desacomplexament! Allò de què té menester el cove d'aquest païset no és pas de peixos, sinó de Peces d'aquest calibre! I de menys de carallets escandalitzables a lladrucs.