Una tomba per a l'oblit

Dir-se un nom i un cognom que es diu també molta altra gent de què serveix? John Smith, Wang Li o, posem-hi, Juan García... Hi ha tanta gent que es diu així al món que només s'identifiquen els Joan Pujol o els Juan Rodríguez quan se'n parla en petits grups: entre els nois d'una classe, entre els jugadors d'un equip de futbol, entre els treballadors –Ai! En queden encara?– d'una empresa. Fora d'aquests petits cercles, quan algú va més enllà, si vol referir-se a una persona que es diu Josep Mas o Jean Lafitte ha de afegir-hi alguna altra cosa que ajudi a identificar-la.

Perquè un nom i un cognom que no diferencien ràpidament una persona de totes les altres no són gaire res, no són un nom i un cognom propis sinó quasi un nom i un cognom comuns, massa comuns, una inutilitat com l'apèndix que ens van treure a molts quan érem petits, com el melic que ens recorda el que ja no som, com una tomba al mar, com ara la de Ben Laden fa uns mesos o, en un racó apartat del desert, com ara la de Muammar al-Gaddafi, fa uns dies.

I és de tombes del que vull parlar-los perquè hi ha tombes per recordar els nostres morts. Però hi ha també tombes per oblidar alguns morts. Les de Ben Laden i de Muammar al-Gaddafi són d'aquestes últimes. I, encara, hi ha tombes que no voldríem que hi fossin com les del Valle de los Caídos, però que hi són.

I a Catalunya, com també a Espanya, de tant en tant trobem fosses comunes que ens recorden una guerra que quasi tothom ha patit tot i que avui ja no quedi quasi ningú que l'hagi viscuda. I a Catalunya, encara, hi ha un memorial democràtic que sembla que molesta un xic.

Què fer-ne, de la memòria, quan hi ha més consens per a l'oblit? Enterrar-la com es fa també amb alguns morts? Deixar-la que floreixi com ara amb les cases del Born o com amb els defensors de la Barcelona del 1714?