Desori, a més de crisi

Preocupa la crisi econòmica, però encara més si hi afegim l'actual situació de desori. Segons el diccionari, desori és l'estat de desordre i confusió en què no hi ha manera d'entendre's, en què cadascú tira pel seu costat, tothom crida, esvalota, mou gatzara, etc. Em sembla una definició molt adequada, que es pot aplicar als indignats, al desastrós comportament del govern de Rodríguez Zapatero, als mercats financers, als problemes de l'euro, etc. Pots anar afegint a aquesta relació altres situacions de desori a Catalunya, Espanya, Europa i al món sencer, que a tot arreu n'hi ha. Per a la crisi econòmica, el desori és com si agafessis una persona que pateix un fort refredat i la tanquessis en un congelador; les possibilitats d'una pulmonia són moltes.

Alguns economistes i alguns polítics s'adonen que la solució a la crisi comporta no tan sols les mesures econòmiques adequades, sinó també un canvi d'actituds socials. Entre els primers, destaco Jeffrey Sachs, un catedràtic americà de la Universitat de Columbia, candidat al premi Nobel, que es dedica a estudiar, però també a tirar endavant, projectes per reduir la fam al món, la mortalitat infantil i els problemes dels països emergents. M'agradaria mencionar algunes afirmacions que fa en un article publicat recentment, sota un títol provocatiu i heterodox: “L'economia de la felicitat” (El País, 4-setembre-2011).

Sachs es pregunta si no ens equivoquem en buscar més ingressos i més guanys en lloc de buscar més felicitat, més benestar. La recerca embogida de guanys empresarials ens està amenaçant a tots, diu textualment. Una felicitat i un benestar –relatius, és clar– que es poden trobar en quatre conceptes no econòmics: cultura, salut mental, compassió i comunitat. Cultura, o sigui coneixements; salut mental, no depressió; compassió, no arrogància; sentit de pertànyer a una comunitat. Sense diners no es pot viure i el progrés econòmic és necessari, però l'hem de fer compatible amb altres elements.

La recerca implacable de majors ingressos ens està portant a una desigualtat i a una angoixa sense precedents. Ho diu Sachs i em sembla que té tota la raó. El progrés econòmic que hem viscut durant els darrers vint anys ha beneficiat més uns que d'altres, tant a Catalunya com a la Xina. Fins i tot el president de la federació d'empresaris espanyols, Joan Rosell, que és una persona assenyada, accepta que en aquest moment els més rics haurien de pagar més impostos, per reduir –encara que només sigui lleugerament– les diferències socials. Deixo el tema de l'angoixa als sociòlegs i psiquiatres, però sóc conscient que hi és i que els més benestants no se'n lliuren pel fet de tenir diners.

Amb desori no hi ha confiança i sense confiança no hi ha represa econòmica. Però avui, 11 de setembre, és un dia especial per als catalans. Aquell dia de 1714 no va ser el “Fin de la Nación Catalana”, com deia el 1905 l'historiador Miquel Sanpere. Tenim sòlides raons històriques per tenir confiança en el nostre poble, tot i el desori i la crisi econòmica actuals.