Joves. Ara i abans
El canvi que representarà la crisi econòmica i la diferenciació social que suposarà són un catalitzador de canvi social
Totes les generacions creuen que és la seva la que crea un abans i un després en la història de la humanitat. Són només els que trenquen amb la tradició i la història els que són capaços d'inventar fórmules i definir una nova manera de relacionar l'home amb el món, amb la política, el pensament, l'economia i els costums. Passa això rarament malgrat que totes les generacions creuen que en són ells els protagonistes. És quan s'arriba a la maduresa que es descobreix que això és fals, que aquell canvi que es pensava substancial no ha tingut lloc, o ha estat una pas de puça en lloc d'un de gegant, i que realment i a fi de comptes la pròpia generació no ha aportat diferències rellevants respecte del que es feia i pensava abans i possiblement tampoc respecte del que es farà i pensarà en el futur. És amb la perspectiva de l'edat i la distància que dóna l'experiència, que això es constata. Són llavors els fills amb idèntic entusiasme i la mateixa ingenuïtat, els que repeteixen la mateixa reivindicació que un ja havia formulat anys abans. No val la pena explicar-los que és aquesta una idea que el temps s'encarrega de demostrar errònia i que en el fons és més una il·lusió i un desig que una realitat. Ni se'ls pot convèncer ni convèncer-los té cap utilitat, la història es repeteix de manera consistent, persistent i monòtona. S'ha d'acceptar.
És cert, però, que hi ha instants i circumstàncies en què es produeixen canvis significatius que influencien el futur de manera determinant. Les dates de 1914, 1917, 1929, 1945, 1968 i 1990, de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la crisi econòmica, el nou ordre mundial després de la guerra, la Revolució Txeca i la caiguda del Mur, són fites en la història recent que han canviat amb més o menys transcendència el món però no es deuen solament a la joventut, sinó a grups socials i econòmics que determinen l'aparició de nous paradigmes. Són sempre uns pocs els que són ferments d'aquests canvis que es produeixen només si hi ha circumstàncies que els fan possibles, perquè de fet és la societat la que ha de voler canviar i són només alguns els que troben la manera de fer-ho i en guien el procés.
La meva generació va pensar que canviaria el món el Maig del 68. En un entorn de seguretat, benestar i creixement econòmic del qual no es veia el final, ens semblava que havia arribat el moment de fer la revolució i capgirar del tot la societat. Res d'això. Vam lleugerament trasbalsar l'ordre públic i, això sí, es va crear literatura, debat i noves idees, més estètiques que socials, encara que penséssim provincianament que canviaríem el món a partir de discussions fetes en un entorn de cotó fluix. Mentre això passava, a l'est d'Europa, a uns centenars de quilòmetres de casa nostra, a la gent se la jutjava i empresonava pel que pensava, i nosaltres, que ens revoltàvem contra la societat burgesa, no vam ser capaços d'entendre que el resultat pràctic del radicalisme que postulàvem negava d'arrel el plantejament que socialment i intel·lectualment fèiem i per tant qüestionava la nostra pròpia reivindicació. Va ser una paradoxa esquizofrènica que aquells que volien arrasar el passat per construir un nou futur des de zero, en mimetisme amb les idees maoistes del moment, jutgessin Dubcek com un revisionista tronat, de curta volada, que no entenia el que calia fer i plantejava solucions massa clàssiques i poc agosarades... Ho diu Judt, ens vam conformar amb el nostre inconformisme, ens vam pensar que plantejant la revolució al jardí cuidat escrupolosament de la nostra societat ja n'hi havia prou, no calia fer res més... Volíem fer la revolució i ens la vam perdre del tot.
Nosaltres, les generacions dels seixanta i setanta, teníem idees, ens dèiem generosos, crèiem que sabíem el valor de l'esforç personal i afirmàvem que no ens havíem acomodat ni ho faríem mai, i érem independents des de la seguretat d'un entorn estable, sabent que l'economia i el nivell de vida milloraven establement, sabent que la feina estava assegurada i que l'economia personal no tenia risc. Batallàvem per canviar un món a dintre de les nostres fronteres de l'Europa occidental sense saber el que passava a fora. Volíem triomfar i estàvem segurs que això, per efecte de la nostra voluntat, estava assegurat.
Avui l'entorn és diferent, res és segur, el futur és incert. Anys de socialdemocràcia ens han portat a un present igualitari en què empenyem els darrers i no estirem els primers, però en un entorn de risc, perquè ningú pot estar segur que el present es mantindrà en el futur. És cert que els valors socials han canviat i que l'elit que suposaven els tècnics i els científics ha estat substituïda per una nova classe de financers i gestors formats específicament en escoles de negocis que no existien llavors, l'invent ha estat posterior.
És, doncs, clar que aquella voluntat d'igualtat, de defensa del grup per sobre de la individualitat, ha canviat en un món on ara el mínim està cobert i la seguretat és una idea que ha arrelat en la nostra societat fins fa ben poc perquè ara la crisi ho pot fer canviar tot. És quan això passa que la defensa del que és individual per sobre del que és col·lectiu es fa present de manera contundent. És això el que porta a afirmar que avui els joves són més egoistes, menys generosos, més preocupats del que és particular i personal que del que és general i col·lectiu. Possiblement és aquest un altre clixé fals refermat des de la visió de les generacions anteriors, perquè la diferència no és tant en la generositat personal sinó en el pragmatisme i la cruesa del que són plantejaments personals més que col·lectius, i en què el que és políticament i socialment correcte perd força. No hi ha dubte que el canvi que representarà la crisi econòmica i la diferenciació social que suposarà són un catalitzador de canvi social. Ara sí que és aquest de debò i no als anys seixanta, quan el futur era segur i els dubtes sobre el present no existien. Ara és al contrari, el futur és incert i el present, efímer, encara que ric i còmode. És això potser un ingredient que ha portat al pragmatisme i fins i tot a un cert egoisme.
Constatar des de la perspectiva dels anys la inseguretat i curta durada que suposen canvis d'actituds i ideologies que semblen “eterns” és probablement una prerrogativa reservada als grans. És perquè els joves no ho saben, que mantenen la il·lusió, el somni i el desig de canviar el món.
