La porta (és) vella

Fa uns dies –els passats 2 i 3 de març– vaig assistir per dintre a la diguem-ne catarsi independentista que va suposar el trontoll de Solidaritat a partir de la marxa mediàtica –i segurament mediatitzada per ERC– del seu líder atrapavots, Joan Laporta. Moltes de les coses que es poden dir en aquestes circumstàncies –tan habituals en el nostre món polític– ja han estat dites pels nostres atents observadors diaris.

Un servidor –seguint també, més o menys de prop, el batec polític, sense intervenir-hi directament sota cap càrrec dirigent– he tingut ocasió, ja ho dic, de seguir aquests dos dies trepidants, durant els quals la batalla política entre el nou tàndem Laporta-Portabella i la resta de dirigents de Solidaritat va produir-se a cops de balística informativa, amb un dinar per entremig a Can Pitarra, que ja fou caricaturitzat per la columna de Manuel Cuyàs, el 4 de març, amb el significatiu títol d' Els senyorets d'Avinyó.

Si amb aquest enunciat volia dir-se –estrafent el títol original del quadre de Picasso– que l'anomenat espai independentista és una casa de barrets, potser hauria calgut atrevir-se a dir qui n'és la mestressa, és a dir, aquella o aquell que, discretament, en mou els fils perquè projectes llargament acariciats socialment es frustrin políticament, com denunciava Josep M. Pasqual, també en aquest diari, el 7 de març.

I és que la casuística dels fets que van esdevenir-se a partir de la gran manifestació ciutadana del passat 10 de juliol a Barcelona, no és pas fàcil de dilucidar serenament, sense córrer el risc de formular acusacions injustes, de fixar comportaments ràpidament qualificats com a protagonistes o mediàtics o d'atribuir als contendents en joc ambicions únicament lligades al poder i al diner.

En alguns casos més que en d'altres, una mica de tot deu haver-hi. Vull dir que, davant del panorama polític que tenim, formant part de la crisi global que arrosseguem, és molt lògic, després d'anys i anys d'esforços per reunificar l'espai independentista, amb tots els errors i dissensions que se n'han derivat, i després de la gran demostració ciutadana esmentada, que una nova onada de veus populars per la sobirania nacional –amb resistents no naufragats totalment de les velles batalles– s'hagi aixecat per damunt dels partits homologats electoralment i, entre ells, naturalment, el pal de paller republicà del qual, amb la quantitat de diputats que va obtenir fa set anys, s'esperava una gestió d'aquest espai, que fins llavors ningú no havia ocupat, més conforme a les esperances d'amplis sectors socials.

Així vam arribar al cop de força del 10 de juliol, amb un govern d'esquerres erosionat (i no solament pels errors i defallences pròpies, intencionadament accentuades pels anomenats poders fàctics, entre els quals alguns dels més potents grups mediàtics) i amb una perspectiva de nova articulació política de l'espai independentista.

De llavors ençà –i amb la vista posada en les eleccions del 28-N (en aquest país tot es mou ràpidament, electoralment parlant)–, l'emergència per a ERC d'un contrincant, més o menys sòlid i solidari, va ser vista de reüll, per incontrolable, per part d'aquest partit, que ostentava fins llavors l'hegemonia sobiranista, i per part, també, d'alguns dels esmentats poders fàctics, perquè ja és coneguda la trobada l'estiu passat –també en un dinar, aquest sí de veritables senyorets–, intentant limitar per totes les formes possibles l'emergència d'aquesta nova força solidària.

El cas és que el cap de cartell d'aquesta nova força, tot i els assessoraments accelerats de realisme polític que va tenir per part de dos gats que ja comencen a ser vells en els afers de la cosa pública, no ha acabat d'actuar, tampoc, tal com es pressuposa a algú que té la gosadia de presentar-se gairebé com el salvador de la pàtria, pensant-se potser que el destí col·lectiu pot assemblar-se a obtenir quantes més copes millor.

Per tant, tot el que ha passat no deixa de ser altament significatiu de com evoluciona el món de la cotització política, tan similar a la borsària i futbolística. I així, ara, veiem com el cap republicà a Barcelona, Jordi Portabella, es fa seus els serveis del ja excap de cartell solidari, Joan Laporta, en una operació de mútua necessitat per tal de desestabilitzar la coalició que, amb tanta il·lusió, encapçalà, operació que a hores d'ara és rebuda amb gran satisfacció per tots aquells senyorets que, cada cop que hi ha fragmentació electoral, es freguen les mans.

Ergo: el poble ras ja cal que es guardi bé de segons qui, perquè d'atrapavots pot passar a quedar atrapat. I és que la porta nova que ens pensàvem que podia ser potser resulta que era una porta vella. Ja m'ho digué Josep Pla in illo tempore: “Escolti vostè, subjecte, verb i predicat. Per exemple, la porta és vella, i així, anar fent”.