Opinió

opinió

Àfrica i la fam

La crisi econòmica actual i el problema de la fam demanen un canvi de la política mundial, en què la presència de les lleis del mercat estiguin regulades i limitades pels poders públics

“Als pobles de les nacions pobres: nosaltres ens comprometem a treballar amb vosaltres per fer fructificar els vostres camps, regats amb aigües pures i fecundats per llavors noves, per alimentar els homes i dones que pateixen fam i les intel·ligències esperançades per un futur millor”.

Aquestes són les paraules del president Obama que han donat lloc al programa d'ajut al Tercer Món Alimentar el futur que aportarà 22.000 milions de dòlars de les nacions del G-20, les més riques del món, a les nacions més pobres.

Aquesta iniciativa és la correcció a anys de polítiques agrícoles errònies fetes per Occident als països emergents, i especialment a l'Àfrica, que ha portat el continent al pitjor període de desnutrició i misèria de la seva història.

Després de la guerra, els EUA van promoure, als anys cinquanta, el desenvolupament de la seva agricultura a través de noves tecnologies d'irrigació, nous fertilitzants, noves llavors, inicialment híbrides i posteriorment genèticament modificades, amb major rendiment, i sistemes de transport i emmagatzematge més eficients. Deu anys més tard, el mateix succeeix a la Xina, el Brasil i l'Índia, països que aconsegueixen eliminar la fam endèmica de les seves poblacions.

S'inicia als anys seixanta la “revolució verda” als països en desenvolupament on es promou l'ajut als petits agricultors locals per al propi autoabastament. Aquest programa es basa en els principis de l'ajut econòmic extern, el foment dels governs locals perquè planifiquin l'activitat del seu sector agrícola, noves tecnologies en mètodes de cultiu i millores en el sistema de distribució d'aliments, assumpte especialment rellevant perquè a l'Àfrica es perd un terç de la producció per manca de capacitat d'emmagatzematge que no evita l'efecte dels paràsits i la humitat.

El programa esdevé un èxit rotund, el creixement de la producció agrícola de 1975 a 1985 dobla el creixement de la població mundial i es té el convenciment que el perill maltusià –creix més la població que la producció d'aliments al món i, per tant, això portarà a la destrucció de l'espècie humana– queda relegat a l'oblit. La humanitat hauria estat capaç de resoldre un problema secular. El 1970, l'impulsor d'aquest programa, Norman Borlaug, rep el premi Nobel.

L'èxit dóna pas al fracàs per excés de confiança i aquesta política s'abandona a partir dels anys vuitanta. Els ambientalistes denuncien que la utilització de fertilitzants i noves llavors per molts petits agricultors crea un nivell inacceptable de contaminació. L'eficàcia econòmica de les petites explotacions és inferior a la de les grans, els governs locals, d'acord amb les directives del Banc Mundial, han de centrar-se en el retorn del deute extern i no han d'intervenir en l'economia, que s'ha de deixar a les lleis del mercat, permetent que el sector privat, massa feble, desenvolupi per si mateix l'agricultura als països emergents, cosa que no és capaç de fer i agreuja el problema. L'ajut dels països desenvolupats cau del 1984 al 2004 a un terç, i passa de basar-se en l'impuls de l'agricultura local a la donació d'aliments, la qual cosa suposa per a Occident un negoci i acaba d'ensorrar el feble sector agrícola dels països pobres.

De fet es pretén que la mà d'obra barata dels països emergents giri cap a la indústria i els productes agrícoles s'importin dels països amb sobreproducció, bàsicament els EUA, perquè això resultarà sempre més “eficient econòmicament”. És una visió econòmica miop, de curt termini, interessada i errònia. Els governs africans no s'oposen en principi a aquesta tendència perquè són les poblacions urbanes les que influeixen en la política i voten, i la misèria de les poblacions rurals més nombroses però més aïllades té conseqüències escasses per al control polític i el govern d'aquests països.

Aquesta política porta la fam a Etiòpia el 2002 i el 2003, en què moren més de 14 milions de persones i s'estén després a l'Àfrica subsahariana.

Progressivament els governs africans retornen a la política agrícola com a prioritat per a la protecció de les seves poblacions, i Ruanda, país capdavanter en aquesta nova orientació, passa d'invertir el 3% al 7% del seu pressupost en agricultura. A la conferència de Maputo del 2003 i sota l'impuls de l'africà Kofi Annan, llavors secretari general de l'ONU, es canvia la política agrícola d'ajut al Tercer Món per retornar als principis de la “revolució verda” dels seixanta i setanta que mai s'hauria d'haver abandonat. Un món amb 2.000 milions de persones, un terç de la població mundial, que viuen en el medi rural al límit de la pobresa, no és un món just.

En el programa Alimentar el futur, impulsat pels EUA i organitzacions mundials civils redefineixen la política agrícola mundial i pretenen resoldre un problema creat per Occident per errors estratègics i manca d'atenció al Tercer Món.

La crisi econòmica actual i el problema de la fam demanden un canvi de la política mundial en què la presència de les lleis del mercat estiguin regulades i limitades pels poders públics. El fet que aquestes qüestions esdevinguin públiques i siguin conegudes és l'esperança que les reformes lentes però progressivament arriben. No es pot aprendre més que dels propis errors, encara que és cert que sempre són els desvalguts els que en pateixen les pitjors conseqüències.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.