Opinió

Amics dels negocis

La reunió a la Moncloa de Zapatero amb el grup d'empresaris devia ser molt agradable, però també un diàleg de sords

Hi ha una expressió, típicament anglosaxona, amb la qual els comentaristes econòmics qualifiquen els governs: hi ha els business friendly –amics dels negocis– i aquells que no ho són. Fa uns dies, davant de l'atac dels mercats contra el deute espanyol, el president Rodríguez Zapatero va voler manifestar que el seu govern era business friendly i va convidar a la Moncloa trenta-nou alts representants de grans empreses espanyoles per parlar amb ells. No va convocar patronals o institucions empresarials, sinó persones. D'aquests trenta-nou, n'hi havia vuit de catalans, o sigui el 20% dels convidats: Salvador Gabarró, Víctor Grífols, Isidre Fainé, Antoni Brufau, Salvador Alemany, Josep Oliu, José Manuel Lara i Àngel Simon. Dels vuit, cinc estan vinculats a la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, que té una participació a les empreses representades per ells: La Caixa mateixa, Gas Natural, Repsol, Abertis i Agbar.

Podríem dir, parodiant a Ortega y Gasset, que l'economia catalana, a nivell de gran empresa, és La Caixa i la seva circumstància. Afegim-hi, en relació a dues de les altres empreses, que La Caixa va tenir una participació en el Banc de Sabadell i que el fill del president de La Caixa té un alt càrrec a Planeta, l'empresa de José Manuel Lara. Totalment al marge de La Caixa només queda l'empresa Grífols, que ha sortit citada en papers del departament d'estat americà com a un dels actius estratègics europeus, al costat de Siemens, BASF i una altra empresa alemanya. Grífols no fa ni canons, ni bombes, sinó productes derivats del plasma humà, de la sang.

No m'interessa saber quants dels trenta-nou convocats a la Moncloa són votants del PSOE o del PSC. Un alt executiu d'una gran empresa no ha de tenir vinculacions polítiques. Tot indica que la invitació va ser un gest del president del govern sense conseqüències. I si les va tenir no van ser massa positives, ja que al cap de pocs dies el Financial Times –un diari molt business friendly– qualificava vint ministres d'Economia i Finances de la Unió Europea i col·locava l'espanyola, Elena Salgado, en el penúltim lloc, just davant del ministre d'Irlanda, un estat intervingut pel Banc Central Europeu. No crec que cap dels trenta-nou il·lustres visitants de la Moncloa proposessin el canvi de la ministra com a una de les millors maneres d'animar el mercat. I no pensin que la llista qualificadora estava feta amb criteris de dretes i d'esquerres, ja que el ministre de Berlusconi és només una mica per sobre de la nostra apreciada senyora Salgado.

Són fets per reflexionar. Primer: la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona és fonamental per a l'economia catalana. Que no ens la toquin! També ho són les petites i mitjanes empreses catalanes, és clar, el futur de la nostra economia. Segon: ser amic dels negocis no és compatible amb l'extrema esquerra, però sí amb tots els partits polítics europeus dominants. Tercer: no es podrien fer les coses una mica millor a l'Estat espanyol? La reunió a la Moncloa devia ser molt agradable, però també un diàleg de sords.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.