Opinió

Caixes-caixes i caixes-bancs

La societat catalana hauria de defensar com sigui el manteniment del model pur de caixa. En teníem deu i només ens en queden tres

Les caixes d'estalvis poden fer les mateixes operacions que els bancs. No hi ha cap diferència operativa entre les dues entitats financeres. La diferència és la naturalesa jurídica. Les caixes no tenen accions ni accionistes, però sí un sentit clar de responsabilitat social que fa que destinin una part dels beneficis al que se'n diu obra social. En lloc de pagar un dividend als accionistes, destinen els diners que poden repartir a activitats socials, que es concreten en serveis a la cultura, als marginats, a la salut pública, al medi ambient, al coneixement, etc.

En aquest context, el primer problema de les caixes d'estalvi són els seus fons. Les societats anònimes, de naturalesa mercantil, els aconsegueixen amb ampliacions de capital, anant a borsa o a inversors privats que hi aportin diners amb la confiança d'aconseguir-ne un bon rendiment. Les caixes només poden crear fons propis a través d'un procés d'autofinançament, o sigui aplicant una part dels beneficis obtinguts al compte de capital. Dit d'una altra manera: com més beneficis hagin de destinar les caixes per reforçar els seus fons, menys diners poden destinar a l'obra social.

En temps de crisi, les entitats financeres –bancs i caixes– han de donar mostres de solvència, ja que se suposa que una part dels crèdits que han concedit no serà retornada. És el que se'n diu la taxa de morositat. La solvència es demostra amb uns fons propis reforçats i amb una liquiditat més que suficient per poder atendre les retirades dels seus dipositants. Aquestes circumstàncies han fet que les caixes espanyoles tinguin un procés ràpid de concentració, de manera que en un termini de sis mesos s'ha passat d'un mapa de 45 a 17 caixes a escala estatal. Algunes han estat absorbides per altres –la de Girona, per La Caixa–, d'altres s'han fusionat després d'haver rebut ajuts públics, que hauran de tornar, però que els poden aplicar a crear capital –el cas de Catalunya Caixa i el d'Unnim–. Però altres caixes han unificat les seves operacions financeres –totalment o parcialment– en un banc de nova creació en què tenen una participació en el capital: és el cas de la Caixa Laietana i la del Penedès.

El sistema financer català i espanyol, per tant, queda integrat per bancs, caixes-caixes i caixes-bancs. Aquestes darreres mantenen l'obra social, però les operacions financeres les canalitzen a través d'un banc, d'una societat anònima, amb capacitat per poder atraure la inversió privada, que busca una rendibilitat.

No tinc res en contra de les societats anònimes, com és natural. Però la societat catalana hauria de defensar com sigui el manteniment del model de caixa en el seu estat pur. En teníem deu i ara només ens en queden tres. És el peatge que la crisi els ha fet pagar. Han estat i són fonamentals per a l'economia catalana i el seu esperit de responsabilitat social. Les fa properes a la clientela i les fa populars. A més a més, han ser serioses i solvents i han de tenir bons professionals al capdavant de la gestió, és a dir, en la direcció general i en el consell d'administració.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.