Articles

la bona literatura no està

renyida amb els fets històrics

Sobre la novel·la històrica

“Si un gran escriptor
com Vargas Llosa fa novel·les i les situa
en un passat històric,
fa novel·les històriques, mal que li pesi”

D'aquí a pocs dies sortirà al carrer la darrera novel·la de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa, El sueño del celta, una obra de ficció que es basa en la vida de l'irlandès Roger Casement, cònsol britànic al Congo belga a l'inici del segle XX i amic de Joseph Conrad. En plena promoció del llibre, un periodista li recorda a l'autor que tal volta pot tenir una semblança amb un títol anterior, La fiesta del chivo (2000), una altra obra de Vargas Llosa, realment magnífica, que parteix de la història com a pretext de la ficció. I respon l'escriptor peruà: “No he hecho nunca novela histórica. No es lo mío ofrecer una versión más o menos animada de los hechos. La historia ha sido para mí siempre una materia prima, para fantasear, para intentar a partir de ahí contar una ficción...”.

Un cop més, un escriptor de prestigi fuig esperitat de l'etiqueta de la novel·la històrica, com si això hagués de significar que el seu llibre correria el risc de ser equiparat a obres de poca qualitat literària, rebaixat a la trista categoria d'un bestseller qualsevol. No és el primer ni serà l'últim de fer-ho. Ja Alessandro Manzoni, a qui es deu una contribució essencial a la novel·la històrica amb Els promesos, refusava “la confusió entre la història i la faula”. D'altres escriptors l'han seguit després, com si l'etiqueta els imposés també alguna mena de cotilla incòmoda a la qual no es volen subjectar. Però el debat, que torna i retorna de tant en tant, ja va semblar resolt als anys trenta del segle passat, quan Georg Lukács va acceptar aquesta noció de gènere literari, encara que fos amb algunes reserves. Això no obstant, el pas del temps ha esgrogueït per complet les pàgines del llibre de l'autor hongarès i, per si fos poc, la magnitud del boom al llarg de les darreres dècades ha estat tan enorme que alguns autors, com ara Vargas Llosa, es neguen esforçadament a ser submergits en el marasme. Inútilment, és clar...

Inútilment, perquè l'etiqueta –que al cap i a la fi no és res més que una convenció com qualsevol altra– és prou ambigua perquè hi càpiga de tot. I perquè l'intent d'explicació de Vargas Llosa per treure's l'etiqueta del damunt no fa res més que definir, encara que sigui per la via de negar-la, justament allò que és la novel·la històrica: una matèria primera referida al passat que serveix com a punt de partida per a algun tipus de ficció. I, per descomptat, ni tan sols la fidelitat als fets històrics tal com van produir-se –o com pensem avui que van succeir– no constitueix cap element imprescindible per a la novel·la històrica: tot s'hi val, en el terreny de la ficció, fins i tot la presència dels anacronismes o l'alteració voluntària d'una cosa tan precària com és la veritat històrica. I és que, en la pugna història/literatura, cal tenir ben clar que al final allò que preval, naturalment, és la literatura, perquè és de literatura que parlem. Un cas concret ens ho farà veure millor: Robert Graves va publicar Jo, Claudi el 1934 i en aquell moment alguns crítics van reprotxar-li que s'hagués basat manifestament en els Annals de Tàcit i en els Dotze cèsars de Suetoni. Doncs bé: quan va publicar la segona part de la seva obra (Claudi, el déu) es va defensar citant la ingent bibliografia que havia utilitzat. Aquest és un cas, doncs, en què l'autor mateix no semblava comprendre que allò que interessava els seus lectors no era la veritat o la documentació històrica sinó, per damunt de tot, la seva capacitat de crear un personatge que poguessin creure i estimar, unes circumstàncies que els resultessin mínimament creïbles, en definitiva una ficció que despertés algun tipus d'emoció en l'esperit dels destinataris del llibre.

Ja som al cap del carrer, doncs.
És inútil defugir l'etiqueta, prou identificable i prou híbrida al mateix temps. L'important és la qualitat literària del producte. En aquest sentit, no sembla difícil de pensar que al mateix Vargas Llosa no li faria cap nosa, ans al contrari, la comparació amb
alguns autors que ens han deixat obres perdurables que plantaven les seves arrels en fets històrics. ¿Cal evocar noms o títols? Ben segur que no, ja que la
nòmina és llarguíssima i
forma part del quadre d'honor de la història de la literatura universal. Al costat d'aquests noms, com en tots els gèneres de l'obra escrita, hi ha lògicament una munió incomptable d'autors i d'obres que no han deixat cap rastre, una autèntica legió d'escriptors i de llibres que no mereixen de ser recordats. I puntualitzem, encara que pugui semblar innecessari, que
sobre la voluntat darrera que animava aquests autors a escriure els seus llibres no hi ha res a dir, perquè és prou sabut que hi ha de tot a la vinya del Senyor i que, al costat dels oportunistes que només han mirat de viure del boom dels darrers anys, segur que n'hi havia molts d'altres d'empesos per
un anhel i una ambició literària perfectament sincers i legítims. Amb això no n'hi ha prou, és clar: la literatura és com l'infern, curosament empedrada de bones intencions.

Si un gran escriptor com Vargas Llosa fa novel·les i les situa en un passat històric, fa novel·les històriques, mal que li pesi. També aquesta que està a punt de sortir al carrer, ja que parla d'un personatge real d'ara fa un segle. Que ens emocioni de debò o ens caigui de les mans no dependrà pas de l'etiqueta ni del gènere, sinó d'una cosa molt més intangible, molt més esmunyedissa, que es troba en l'entranya mateixa del misteri de l'art i de la creació. De la bona literatura, en aquest cas...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.