Trossos
PSOE
Els partits grans ho són perquè sumen electorats heterogenis. Per tant, el pitjor que els pot passar és que hi hagi esdeveniments que els divideixin l'electorat. El PSOE ha aconseguit majories quan ha estat al mateix temps el partit de les esquerres més o menys radicals, en la tradició de Largo Caballero, i el partit de la socialdemocràcia moderada, en la frontera amb el liberalisme. Quan sumen, li van bé les coses. Quan s'enfronten, malament.
Zapatero
Zapapero va arribar al poder sumant les dues ànimes. Amb la inestimable ajuda d'Aznar, que era un aglutinador formidable, i sobre una onada econòmica positiva. Però Aznar ja no hi és, Rajoy intenta esdevenir transparent i la conjuntura econòmica ha canviat. Les dues ànimes del PSOE, amb radicalitats socials diferents i amb llenguatge matisadament diferenciat en la qüestió nacional, s'han distanciat. La vaga general, socialistes contra socialistes, en va ser un episodi. Madrid n'ha estat un altre.
Escollir
Zapatero ha intentat ser l'encarnació de les dues ànimes alhora, fins i tot ja distanciades. Encarnació dels radicals en el llenguatge, hereu de Guerra. Encarnació dels moderats en les mesures i en les polítiques. Però, al final, vaga general i Madrid, la doble encarnació ha esdevingut impossible. Sembla que el guerrisme torna. I Zapatero ha deixat de representar tot el socialisme. És un supervivent amb sort, però no és el seu millor moment.
