Vibradors filològics
Fa unes dies que em ronda aquesta pregunta: per què justament ara surt una revista nova que regala un vibrador amb el primer exemplar? Aquest obsequi, altrament conegut com a consolador, serveix per superar frustracions? Té alguna relació subtil amb el postcoitus de la vaga general? És per consolar-se davant del panorama de les eleccions catalanes del mes entrant? Per rebre el papa amb bones vibracions?
El nostre diccionari normatiu atesta diversos significats de vibrador, però cap que coincideixi amb el que figura explícitament a consolador. Un vibrador serveix per a la “vibració del formigó líquid”, un altre “té aplicacions en els timbres, brunzidors i altres avisadors acústics”, i un altre és un aparell que sacseja els arbres “per fer-ne caure la fruita, les olives, les avellanes, etc.”.
No crec que ningú faci servir l'objecte que regala la nova revista per collir olives. Però hi deu haver compradors que no saben què s'enduen, col·leccionistes d'ofertes que piquen sempre l'esquer dels regals. Arriben a casa, ensenyen eufòrics l'última ganga del quiosc i una hora o altra algú fa aquesta pregunta: i això per a què serveix?
No és una promoció inèdita. El 2006 la revista francesa Jalouse va fer el mateix i, naturalment, ho va anunciar en francès. Regalaven un gode, que és una reducció de godemichet (“phallus artificiel, destiné au plaisir sexuel”).
La sorpresa majúscula ve quan busques l'etimologia de godemichet i trobes que deu venir del castellà través del català. Això no és tot, l'explicació francesa remet al diccionari d'Alcover-Moll! Hi vas i a guadamassil diu: “cuiro adornat amb dibuixos estampats en pintura o en relleu”. No sé si l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana té constància d'aquest trumfo lingüístic forjat a l'edat mitjana. Tampoc sé com es va passar d'un significat a l'altre, deixem-ho en el terreny de la imaginació.
Tot plegat ens demostra que els camins de la filologia són tan inescrutables, que arribes a vibrar amb l'obra dels grans filòlegs mossèn Antoni Maria Alcover i l'exseminarista Francesc de Borja Moll pel camí més impensat.
