Articles

la curiosa entesa de França i Espanya

en matèria econòmica

La crisi a casa del veí

“Novament, mirant-nos amb certa enveja al mirall de la França de Sarkozy, hem de reconèixer que ens porta un avantatge difícil d'eixugar”

Apesar que les nostres relacions de veïnatge amb la revolucionària França no hagin estat històricament molt cordials, que el seu actual president, fent gala de la seva proverbial gosadia, sembla que va qualificar Zapatero de “poc intel·ligent” i que Espanya en l'afer de la crisi ha portat l'etiqueta de membre del selecte club dels PIGS, en aquests moments sembla que tots dos països es porten de meravella en matèria d'acords econòmics.

Després de la reunió de l'ECOFIN (Consell d'Afers Econòmics i Financers, integrat pels ministres d'Economia i Finances dels 27 estats membres de la UE), l'ínclit Sarkozy (Senyor de C. Bruni) s'ha dignat reunir-se (després de la tertúlia de tu a tu mantinguda amb els líders d'Alemanya, Itàlia i el Regne Unit), com a plat de segona taula, amb Zapatero; en aquest cas, el representant del borni al país dels cecs, és a dir, el país que millor situació econòmica presenta entre tots els principals afectats per la crisi.

Si algú es pregunta pel motiu del president francès per convocar Zapatero a París, li contestarem que no és altre que començar a convèncer, a poc a poc, els altres 23 països de la UE perquè adoptin les mateixes decisions que van prendre els quatre estats europeus del G-8 i, com que s'havia de començar per algun, doncs ho ha fet pel que sempre ha defensat públicament que la resposta a la crisi financera internacional havia de ser concertada entre tots els països de la UE sense determinacions en petit comitè unilaterals o bilaterals dels països membres (això sí: descomptant les que adoptin els G).

És doncs sobre la taula establir com més aviat millor un sistema de taxes per finançar certes reformes en l'economia mundial i, en concret, decidir a pesar de la crisi el gravamen d'un nou impost sobre les transaccions econòmiques (taxes bancàries i financeres sobre el transport aeri i marítim –per compensar el seu elevat consum energètic i les seves emissions contaminants–, entre d'altres) que aniria directament orientat a finançar el desenvolupament i reduir els dèficits públics que tots els països tenen.

I és que l'actual president dels G ha arribat a deduir (raonant de forma molt intel·ligent...) que, si les finances s'han globalitzat, “per què no demanar que participin en l'estabilització del món mitjançant un impost a cada transacció?”.

Abans de seguir endavant, m'agradaria precisar que aquest tema de les taxes sí, taxes no ve de llarg; en concret, ja a la dècada de 1970, el Nobel James Tobin va proposar un sistema que gravés les operacions de canvi de divises per tractar de mantenir en la mesura que fos possible el sistema de canvis fixos imposat a Bretton Woods. Fa amb prou feines uns anys, la taxa Tobin va tornar a sortir a la palestra com un sistema per frenar l'especulació després de la crisi dels mercats emergents que va esclatar el 1998; no obstant, mai ha arribat a portar-se a la pràctica.

No és estrany que els nostres veïns, l'economia dels quals està quasi al mateix nivell a la graella de sortida que el gran guanyador d'aquesta cursa d'obstacles que està sent la crisi mundial, Alemanya, juntament amb Anglaterra i els Estats Units, pensin des de la seva posició privilegiada a fomentar el desenvolupament sostenible, les energies netes i l'estabilitat macroeconòmica i financera mundial; però els BRIC, els exportadors de matèries primeres (energètiques o metàl·liques) i la resta dels països que encara tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, ens serà difícil passar per l'adreçador.

Novament, mirant-nos amb certa enveja al mirall de la França de Sarkozy, hem de reconèixer que ens porta un avantatge difícil d'eixugar per més que a Espanya, en qüestions d'economia, comencem a veure la llum al final del túnel. Potser, fent una retrospectiva, i sent una mica sarcàstics, la diferència ha vingut de temps enrere, ja que per aquí va passar com un cometa Mister Marshall, mentre que més enllà dels Pirineus s'hi va quedar i va deixar una bona propina en dòlars. I d'afegit, mentre que als francesos ja els van cridar per firmar el Tractat de Roma, els espanyols van haver d'esperar quatre dècades i, encara més, des carottes, des piments, des pommes de terre et les oranges... d'Espanya han de creuar una frontera inquieta i molts cops hostil per poder-se vendre en franca i dura competència. És més, frivolitzant una mica, s'ha d'assenyalar que fa segles els observadors estrangers van encunyar la dita “Àfrica comença als Pirineus”...

A veure quan arriba Espanya a ser europea en tot i per a tot!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.