El cost d'anar a escola

La llàgrima de setembre torna a rajar. Els pares, a l'engròs, ploren desconsolats per com d'onerós resulta retornar els fills a l'escola. Ningú bada boca quan paga el beure i els plats d'una terrassa d'estiu, però tot són estirabots quan s'ha d'omplir una motxilla de llibres, llapis i retoladors. Ens lliurem amb més gust a la despesa que no pas a la inversió. Somniem impossibles. Voldríem un país de lectors contumaços i per assolir-ho posem en marxa plans de reciclatge que donen al llibre el valor d'un envàs de gasosa retornable. Res no val el que res no costa.

Si aconseguíssim estalviar-nos el cost del material escolar tindríem sobrant per dissenyar un cap de setmana sense embrutar la cuina de casa. Els desitjos, múltiples, exigeixen prioritats. Observades amb deteniment, les dels temps que corren són claríssimes.

Hi ha un fracàs escolar protagonitzat pels adults. Consisteix a considerar tota despesa educativa estalviable, supèrflua i innecessària sense adonar-se que, si les eines són suprimibles, també han de ser-ho els resultats que proporcionen a qui les utilitza. Està per inventar la collita sense sembra.

Aquest curs hi ha un plor afegit. Els nens, depenent del centre, tindran una setmana de vacances al febrer o al març. Valdrà diners tapar aquest forat a meitat de curs, diuen els ploraires. Llàgrimes de cocodril. El cost serà el mateix que tenia allargar les vacances de setembre. Però tota excusa és bona si revifa la idea que l'escola extorqueix més que ensenya. Tenim el que mereixem.