Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

“Per sant Jordi i per Alcoi!”

Alcoi publica, cada any, una “Revista” de la festa de Moros i Cristians. El títol de “revista” pot enganyar: és un esplèndid volum que recull els més diversos aspectes i cròniques d’aquesta extraordinària manifestació popular i històrica que se celebra per Sant Jordi.

En la publicació corresponent a aquest 1980 es poden llegir, seguits, dos articles que són testimoni de la contradicció que viu el País Valencià. El senyor Josep Boronat, amb una sintaxi i una ortografia valencianament incorrectes –mai no havia vist tants accents innecessaris: Josèp, llorér, treballàt, Alcòy–, recull valencianismes en el lèxic de Gabriel Miró, de qui diu que coneixia bé el valencià però no entenia la llengua catalana. I entre el lèxic de Miró identifica “esclatar”, “falaguer”, “lladre”, “garba”, etc.! Com aquell que parlava en prosa sense saber-ho, es veu que hi ha qui parla o llegeix català sense adonar-se’n.

En l’article immediatament anterior, Jordi Valor i Serra posa el títol “Amb la ment clara i el cor net” al seu perfecte aclariment sobre l’intrusisme del “blauet” en la bandera del País Valencià. El blau apareixia només en el gonfanó exclusiu de la ciutat de València –la “senyera valenciana”– i la confusió vingué “de no tenir la nostra terra un nom propi diferenciat del de la capital, com ara Catalunya i Aragó.” Sempre havia estat la senyera de la ciutat. “Després vingué don Llorente Falcó, que en publicar en tomets els seus articles En defensa de la personalitat valenciana posà per coberta la senyera de la ciutat, i així, involuntàriament, fou difós l’equívoc.”

“En tots aquests anys, d’Isabel II a Franco, el Regne de València no existia; estava esquarterat en les tres províncies des de 1833. La senyera que simbolitzava el Regne havia de ser una cosa clandestina, com fou la bandera quadribarrada de la Corona d’Aragó que els catalans s’adjudicaren com a pròpia. I tots sabem que la senyera de la ciutat de València onejava amb tota llibertat en la capital de la província, però era com a emblema municipal, mai com a cosa regnícola o del país que no existia. La senyera de la terra valenciana, la del vell Regne de València, calia venir a les festes d’Alcoi per veure-la passejada triomfalment en les banderoles quadribarrades dels “heraldos” de la ciutat. Alcoi era conscient de la veritat històrica ben pregonament ostentada en la portada de la Guia del forastero en Alcoy (1864), i també en la guia de Vicedo de 1925 apareix l’antiga dalmàtica que ostenta les banderoles quadribarrades. Encara no s’havia anat a València per copiar servilment el blauet del penó d’aquella ciutat”.

Jordi Valor recorda la història d’Alcoi, “que ha fet honor a tots els germans de l’antiga Corona d’Aragó, tots els qui vivíem feliços sota la senyera de les quatre barres i el patronatge de sant Jordi, que els botiflers de València ofegaren a la capital fins a fer-lo desaparèixer”. Solament en la darrera reforma diocesana es posà sant Jordi per titular d’una parròquia nova.

L’escriptor fa una proposta: que Alcoi, “la nostra valencianíssima ciutat”, emprengui una campanya per a la recuperació a tot el País Valencià del patronatge de sant Jordi. No sé si, des de la pàgina següent, el senyor “Josèp Boronàt” ho pot entendre, i no pas per un problema de lèxic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.