Escola: opinadors i tertulians
La sort és que PISA no valora tot el que és important, i que allò que l’escola no pot atendre sigui la vida qui ens ho proporcioni
Sembla que ha baixat el suflé de les crítiques als resultats PISA dels nostres estudiants. Hem seguit els debats sobre PISA i del fracàs del sistema educatiu per part d’aquells opinadors que no han estat mai davant d’una aula de nens o d’adolescents. És lamentable que aquells que opinen en basin en indicis imprecisos, notícies, anècdotes, experiències indirectes o en dades extretes d’un ampli i extens document. No pensen que atempten contra la base de flotació del sistema, la dels docents responsables de la noble tasca d’educar i ensenyar. Convenim que educar és funció de la família. També convenim que si la família educa, l’escola instrueix sobre els fonaments d’una educació ben sedimentada. Però quan la família no fa el que són les seves obligacions, l’escola passa al doble rol, el d’educar i instruir. Tanta cosa potser és excessiva, quan aquesta ja té prou feina amb atendre l’enorme diversitat que aplega a les seves aules. Que des de determinades tribunes es generin crítiques contra els manobres del sistema fa canviar la percepció que els ciutadans tenen de la seva escola, no només la dels docents sinó també la seva estima i l’autoritat que han perdut a cada bugada. Que el sistema educatiu necessita una repassada de planxa i pintura, ho saben tots aquells que viuen la realitat des de les trinxeres. Però també s’ha de fer motor, l’ànima del coneixement, definint de manera estable i precisa el que els alumnes han d’aprendre, com fer-ho i amb quines experiències i recursos. I és decebedor que, després de quasi dues dècades de competències bàsiques analitzades anualment, no hàgim extret conclusions molt abans del que ho ha fet PISA. I més preocupa encara que aquells experts que ens han de treure de l’atzucac siguin gairebé els mateixos que ens han portat fins aquí. És contradictori que els docents siguin poc més que uns convidats de pedra en aquest procés de millora. Evitem modes i ocurrències pedagògiques i apostem per l’esforç, disciplina, ús de la memòria, amb determinació i sistemàtica. Calen reformes clau en el sistema que simplifiquin procediments barrocs que res tenen a veure amb la funcionalitat del coneixement, i on el pensament creatiu i crític tingui l’espai que li pertoca. La sort és que PISA no valora tot el que és important, i que allò que l’escola no pot atendre sigui la vida qui ens ho proporcioni.
