El minut de glòria
Havíem de parlar de la campanya del diari ‘Girona, i punt!’ per posar la GI a les matrícules
Es diu que tothom té el seu minut de glòria, aquell moment fugaç que hem ensumat un tast de la fama. En la trajectòria professional he viscut un parell d’instants embriagadors que em podien fer arribar a pensar que era el rei del mambo, però sempre han estat fugaços i ja fa temps que, com diu un bon amic, tinc clar que no vull ser famós. I sempre hem de saber d’on venim, per no agafar el camí equivocat. Doncs, sense pensar-hi, he tornat a tenir el meu minut d’atenció mediàtica. Dijous passat vaig ésser un dels protagonistes del programa de l’Albert Om a TV3 Una altra història. Enregistrat el diumenge 11 de juny al Museu d’Art de Girona, només sabia que s’emetria a la tardor, i mentre estava mirant El buscavidas de Paul Newman (una gran pel·lícula sobre el món del billar i les apostes, on s’ho jugava tot amb un d’aquests personatges secundaris i genials, el Gras de Minnesota) i en consultar l’hora al mòbil, tenia una vintena de missatges en els quals amics, coneguts i familiars m’explicaven que m’havien vist a TV3. No me’n sabia avenir. Vam recuperar el programa, que, tot s’ha de dir, em va semblar que té un fil argumental poc sòlid, potser perquè són històries massa desiguals. Jo hi vaig anar circumstancialment. Havíem de parlar de la campanya Girona, i punt! per posar la GI a les matrícules, que va promoure aquest diari el mes d’octubre de 1991, una acció de desobediència civil. De la gent que van consultar ningú tenia cap original i vet aquí com l’amic Jordi Grau m’ho va dir, sabent que guardo tot el que em cau a les mans. Vaig localitzar les dues GI (pel davant i pel darrere) i, amb precaució, només en vaig aportar una a l’entrevista amb l’Albert, un bon professional. La xerrada va ser llarga i els tres minuts en què es va condensar la conversa em van semblar pocs. Ja sé que funciona així, però hi vaig trobar a faltar algunes de les dades que vaig aportar: número d’adherits (cap a trenta mil), els aparells de fax que van aparèixer com per art de màgia... i anècdotes divertides com que es van repartir 150.000 adhesius i que una vegada normalitzada la matrícula amb la GI (la llei es va aprovar el 27-2-1992), venien veïns de Gijón per matricular cotxes a Girona i fer la punyeta als d’Oviedo.
