Natàlia

Només de veure-la en Quimet va canviar-li el nom, de manera que a ella li costa molt arribar a ser Natàlia mentre que en l’imaginari popular persevera la pobra Colometa: maltractada pel marit republicà que morirà en combat, atrapada en les circumstàncies històriques i així, amb dos fills, condemnada a la misèria en temps de guerra i, essent dels vençuts, a la inanició en la postguerra fins que l’acull un adroguer bondadós, necessitat de companyia, i acabi conformada. El cas és que, en la seva adaptació teatral de La plaça del Diamant, Carlota Subirós, que n’assumeix la direcció, i Ferran Dordal volen fer sentir la veu de Natàlia, narradora de la pròpia existència amb la consciència del pas del temps que arrossega tantes desil·lusions: la visió desencisada de Rodoreda.

En començar la representació, Clara Aguilar, creadora de la música que interpreta en directe, col·loca un caragol de mar a l’escenari: el primer dels objectes com a memòria d’una vida. El caragol evoca aquell que Natàlia observa a la casa de l’adroguer Antoni, mentre la neteja, i fa que es pregunti si la remor del mar hi és encara que ningú hi pari l’orella. Què fa que hi sigui, però, si ningú l’escolta? Afortunadament, les paraules precises i precioses de Mercè Rodoreda es continuen llegint. També alegra que a l’escenari del TNC, fins demà abans no comenci la gira d’un espectacle digne de memòria que mereix una llarga vida, ressonin amb força aquestes paraules a través de la veu de deu actrius que, encarnant una mena de democràcia corporal, fan sentir que l’experiència de la Natàlia és única i a la vegada múltiple, que està lligada a una època, però que, malauradament, no és aliena a tantes vides dissortades del present.