A propòsit d'en Rudy Ventura

De petit tenia dos ídols molt especials: el trompetista Rudy Ventura i l'actor Lino Ventura. Estava encantat que dos artistes famosos portessin el meu cognom. Val a dir que el cognom Ventura es posava als infants recollits a l'hospici, com Deulofeu o Salvat, i també el tenien jueus d'origen sefardita. Per als qui no el recordin, Lino Ventura tenia un rostre impenetrable i solia fer de policia al bon cinema negre francès dels anys seixanta, al costat de Jean Gabin, Alain Delon o Belmondo. Rudy Ventura era més a l'abast i ben aviat el vaig veure en directe ja que va sovintejar l'envelat del meu poble a la festa major. Era un trompetista espectacular i, sobretot, connectava amb el públic: recordo les exclamacions que aixecava quan començava a tocar al mig de la pista de ball. Era una comunió comparable només al moment en què el cantant Jordi Garanger, amb la Bisbal o la Maravella, estirava la o final de Jalisco fins a límits impossibles i aixecava grans aplaudiments del públic, especialment del femení. Rudy Ventura no tenia gaire veu, però sí la simpatia suficient per competir amb els cantants melòdics de l'època: Josep Guardiola i Ramon Calduch. Eren artistes que sortien a la ràdio i la televisió, però que també actuaven dins un envà de canyes en un ball de poble. Tinc sentiments contraposats de les festes majors dels anys seixanta i setanta, fins que es va donar pas a l'esclat de les festes populars. Eren festes clàssiques i classistes. L'ordre imperant deixava poc espai per a la improvisació i el programa era invariable: l'orquestra acompanyava l'ofici, tocava sardanes (o concert vermut), ball de tarda a l'envelat, concert de nit i ball de gala, que era on veritablement es reunia «tot» el poble i congeniaven a les llotges, en un exercici d'hipocresia social, mentre a la pista de ball rodaven les parelles de balladors incansables als ritmes de gent com en Rudy.