La ruïna de can Celis de Castellar

Entre Castellar de la Selva i Sant Mateu del Montnegre, una carretera travessa les Gavarres, un paisatge habitat per alzines, suros, pins o argelagues que es disputen el terreny amb masies esparses que han colonitzat la muntanya. Al cor del verd s’aixeca can Celis, una casa en altre temps poderosa i emparada en la frondositat del paratge, que dos germans van convertir en un infern. Les relacions entre l’hereu, Ramon Celis Tarrenys, de trenta-dos anys, propietari i pagès, i en Jaume, de vint-i-sis, que estava segur que hi havia un horitzó més enllà de la carena, mai van ser normals. El gran assegurava que el petit no ajupia prou la carcanada i no li interessava que la casa tirés endavant, mentre que l’altre es cansava de repetir que a pagès no tenia futur i retreia a l’hereu que el volgués collar tant que no li deixava prendre cap iniciativa. De tant en tant, en Jaume anava a veure la seva germana Montserrat, casada a can Felet, per demanar-li que li fes costat a l’hora de parlar amb l’hereu: “Si en Ramon –assegurava– em comprés un camió amb la part que em toca, s’acabarien els maldecaps a casa...”

Tot i la fama de malfeiner, a en Jaume li agradava gaudir de la vida i perdia més d’una tarda a can Mascort, fonda i punt de trobada de la gent de la contrada situada a mig camí dels Àngels, on els joves entre partides de manilla, fum de tabac negre i xavalla sobre la taula, cremaven les hores i el futur. Les baralles entre els germans van pujar de to. Els arguments ja coneguts de l’un i l’altre van portar malviure i tensions a la casa fins que el diumenge 20 d’octubre del 1957, després que en Jaume fes una ronda de bars per Caldes de Malavella, Quart i Llagostera i tornés a casa a dos quarts de quatre de la matinada el dilluns, sobre la taula va trobar un paper signat per l’hereu on es podia llegir: “M’he tirat dos trets perquè estava cansat de viure.” Corrents va pujar a l’habitació. A primer cop d’ull estava endreçada. En Ramon dormia plàcidament i ben acotxat, però després, quan s’hi va acostar, el va trobar amb dos trets a la nuca. Esverat, va avisar la mare, que es deia Isabel, la tieta Àngela, la germana Maria i en Joan Ball-llosera, l’avi de cal Bisbe que s’havia quedat a dormir al porxo, i van anar a buscar el metge i la Guàrdia Civil. Als funcionaris només els va caldre una inspecció subtil per adonar-se que el relat d’en Jaume no lligava. Era una escena mal planejada i pèssimament executada que obria massa interrogants. Com podia ser que en Ramon se suïcidés disparant-se, ell mateix, dos trets a la nuca; com s’ho havia fet per després penjar l’escopeta, tancar la porta, posar-se al llit i acotxar-se? Pressionat i nerviós, al cap de la Guàrdia Civil, en Fajardo, només li va caldre una insinuació perquè el fadristern de can Celis s’ensorrés i reconegués que era l’assassí. Quan li van preguntar per què ho havia fet, va assegurar que si havia matat el seu germà era perquè era egoista i el volia deixar sense res, perquè li retreia que treballés fora de casa, no li donava diners per viure, i s’havia fet l’orni quan li havia demanat que l’ajudés a comprar un camió que el tragués de la misèria. Mig any després en Jaume va ser jutjat. Es va refermar en el que ja se sabia, que a can Celis no tenia futur i el seu germà no el deixava anar pel seu compte. Condemnat a vint-i-sis anys de presó i posteriorment amnistiat, mai més va tornar a can Celis, avui casa restaurada per José Navas al cor de les Gavarres.