Punts febles de l’empresa familiar

Els esdeveniments que s’han produït al voltant de l’empresa siderúrgica Celsa, han posat en evidència alguns punts que –em sembla– la premsa no ha tractat. Com són prou importants, goso exposar-los aquí, ja que s’apliquen perfectament a Celsa.

El primer problema de l’empresa familiar és que la família no garanteix la pau interior. A partir de la segona i, sobretot, des de la tercera generació, quan els fundadors, que acostumen a ser pocs, es troben amb una empresa formada per 50, 100 o 200 accionistes, amb fills, nets, marits i esposes. L’exemple més conegut ha estat el de Codorniu, que era presentada com l’empresa familiar per excel·lència i que es va començar a trencar amb l’aparició dels Raventós-Blanch. A Celsa ha passat el mateix, els dos germans fundadors no es van avenir prou i un d’ells va marxar per crear una empresa pròpia: Werfen.

Resulta fàcil entendre el problema exposat. El segon ja resulta més difícil d’entendre però és, al mateix temps, més perillós. Si l’empresa va bé, la producció augmenta i les necessitats financeres, també. Una empresa familiar estricta no té capacitat per aportar els recursos necessaris per a una gran empresa. Si es manté el projecte d’una empresa de primer nivell, els accionistes fundadors es veuen obligats a buscar recursos fora dels familiars, que no són suficients per crear una xarxa d’expansió internacional o una xarxa considerable a l’interior d’un territori. En aquestes condicions, els fundadors han de cedir una part del seu capital a tercers que puguin aportar els recursos que els fan falta. La participació menuda pot ser minoritària o majoritària, però en tot cas el pas dels nous accionistes acostuma a ser decisiu en la gestió i estratègia de l’empresa.

La família Rubiralta es va trobar amb aquest problema. No tenia prou recursos per mantenir el seu crèdit i encara menys per a una expansió de l’empresa.

Aquest fet explica el que no hi hagi empreses a Catalunya de gran volum. Les empreses familiars acaben dominades per grups internacionals. A Catalunya, el qui ho feia, era la vella Caixa de Pensions o CaixaBank, que era l’única gran empresa catalana. Ara la tenim domiciliada a València i amb uns executius que són tan catalans com en Feijóo o en Sánchez. No sé què farà CaixaBank en un futur, però temo que el seu objectiu no serà precisament el de crear grans empreses catalanes com feia la vella Caixa. Catalunya no tindrà mai una Philips o una Heineken neerlandeses.

L’empresa familiar assegura una base d’empreses industrials, comercials o de serveis. Una estructura econòmica que té molt valor, però la realitat és que només les grans empreses tenen la capacitat per crear altres grans empreses.

Si Catalunya segueix depenent de l’Estat espanyol i és subjecte passiu de la seva política repressiva i molt allunyada d’un ajut, la possibilitat d’una gran empresa queda encara més llunyana. Només la independència o una autonomia superior a la que tenim podria permetre que la Generalitat de Catalunya tingués capacitat suficient per elaborar una política econòmica catalana i, per tant, empènyer aquells sectors que consideri necessaris. El cas més clar d’aquest dèficit econòmic és l’absoluta manca d’establiments bancaris amb capacitat de finançament del programa econòmic elaborat pels mateixos empresaris o per la Generalitat.