De sirenes en mar
De l’origen de l’Empordà es contaven els amors de la sirena i el pastor
El primer testimoni escrit sobre les sirenes el trobem a l’Odissea, d’Homer. Es deia que aquestes dones bellíssimes atreien els tripulants dels vaixells tot cantant amb la seva veu dolça i harmoniosa. És difícil qüestió la del llenguatge de les sirenes, on doctes entesos sembla que hi van perdre els papers. Les que va sentir Ulisses de retorn a Ítaca, lligat al pal de la nau, es digué que cantaven en grec clàssic. Qui sap si també s’expressava així la que maridà amb el pastor “al bell mig del pla”, segons Maragall.
Deia Álvaro Cunqueiro, fabulós fabulador gallec, que les sirenes tenien per llengua habitual la del “paese dove il dolce sì suona”. És a dir, el país on el sí és la forma habitual d’afirmació: Mediterrània doncs, pam més, pam menys. De l’origen de l’Empordà es contaven els amors de la sirena i el pastor. Per a mi que la mossa en qüestió tenia per estatge el coster agrest de cala Prona i el pastor trastejava amb les seves ovelles, amunt i avall, per la serra de Roda. Per poder intercanviar opinions sobre les excel·lències del mar i la muntanya necessitaven la proximitat real, en aquell temps tan mancat de mitjans de comunicació: “–Si sabessis el mar com és bonic! / –Si veiessis la llum de la carena!”... El més versemblant fora que la coneixença es produís on les muntanyes es troben amb la mar, al cap de Creus potser.
Fou casualitat la trobada o, com en el cas d’Amfitrite i Posidó, els posà en contacte un dofí viatger, tan ràpid nedant com hàbil conversador? S’estimaren allà mateix, vora l’Encalladora per exemple, o certament es desplaçaren molt més enllà, l’un a peu rostos avall, l’altra nedant amb un crol perfecte?... Fou un amor etern, com insinuava el poeta, o fugisser, refredat tal vegada l’ardor amorós del vailet en sentir la fredor de la cua d’ella a l’entrecuix?
Com pogueren fer l’amor la sirena i el pastor, amb la gran cua d’escates de la noia entremig? Doctes erudits de primers del passat segle digueren llavors que, en casos així, les sirenes s’abaixaven la cua d’escates, com feien altres noies amb la seva faldilla en casos semblants. Tot pot ser, no?... De totes maneres, aquí hi trobem l’origen mític de l’Empordà.
