Socorreu a qui us reclama
Cadascú és ben lliure de triar amb quina música vol deixar la terra
S’acaba l’estiu astronòmic i som molts els que ja hem tornat a la quotidianitat i al calendari laboral (en el meu cas, escolar). Recuperem allò que anomenem rutina. A la nostra vall, aquest retorn coincideix amb la festa major. En la tornada dels goigs, cantem ben alt: “Sacrosant màrtir de fama, coronat sou en lo Cel; socorreu al qui us reclama, gloriós sant Daniel.” Aquests goigs, força antics, apareixen registrats en el Cens de Poesia Catalana de l’Edat Moderna de l’IEC. El santoral recorda el nostre personatge el dia 1 de setembre, i no s’ha de confondre ni amb el Daniel profeta ni amb el Daniel de Barcelona. És un sant d’origen armeni, mort a Arles de Provença. O això és el que diu la llegenda. Si en volgués concretar els detalls, demà encara hi seríem. És millor que aprofiteu una visita guiada i vingueu a conèixer el monestir benedictí.
Però tornem al tema de les reclamacions de les quals parlen els goigs. El verb reclamar és polisèmic. Centrem-nos en un dels seus sinònims: exigir. En temes soteriològics, l’exigència no està ben vista. Però, com en gairebé tot, pot haver-hi excepcions. Recordo la declaració d’intencions que un dia ens va fer pública una amiga nostra. Quan es mori, pensa presentar-se davant sant Pere amb un memorial de greuges a la mà –ella parlava d’una llibreta– i protestar per tot un seguit de fets terrenals gens escaients si es té fe en la misericòrdia divina. Pot ser una bona pensada, però del tot innecessària en el seu cas. És d’aquelles persones que, quan hi arribi, trobarà les portes del Cel obertes de bat a bat.
Pensant en música i comiats, hi ha un tema que em té ben desorientada. La primera vegada que vaig sentir El cant dels ocells pels altaveus d’un camp de futbol em pensava que s’havien equivocat a l’hora de punxar la peça. Després l’he sentida en funerals i continuo sense entendre-ho. La versió més popular parla de com els ocells canten de joia davant del naixement de l’infant Jesús. I si bé és cert que el to melangiós de la melodia no ens evoca l’alegria nadalenca, també ho és que la lletra no lliga gaire amb el sentit de comiat. Investigant un xic, he vist que la qüestió és més complexa. En tot cas, cadascú és ben lliure de triar amb quina música vol deixar la terra i presentar-se davant sant Pere. Ara bé, sobre el tema de la llibreta de reclamacions, encara hi dono voltes...
