Campanes
Instrument musical de percussió, aquest. Del bressol fins a la tomba al costat nostre, sempre
Ho va escriure Bartomeu Rosselló Pòrcel: “Inici de campana / efímer entre els arbres, / fora porta, de tarda”... Somiem doncs, ara. Entre els blats madurs torna d’horabaixa el poeta. Passen a joc les darreres tórtores en un vol lleuger, de l’om al pollancre. Des d’un campanar llunyà ens arriben els cops del batall, matisats per l’aire i les fulles dels arbres. Les campanes, tothora les campanes. Una presència constant, sempre al costat nostre. Antigament, els malalts de lepra havien d’anar tocant pel carrer una campaneta per advertir de la seva presència contagiosa. És un fet que la religió catòlica promocionà des de temps passats l’ús de les campanes. Les de metall més antigues estan datades pels voltants de l’any 2000 aC. Com a més recordades, al llarg del temps, esmentarem l’Honorata de Barcelona, la Miquela i la Caterina de València i la Liberty Bell de Filadèlfia.
Remembrances de Verona, dolça i sensual, trasbalsada per un fat advers. “Les músiques seran tristes campanes”, gemegava el vell Capulet, davant el cos exànime de la bella Julieta... I “l’argentina veu de la campana venint de Codalet”, que enyorava Rosa Leveroni, enmig de pomeres i prats, sota “les altes claredats” del Canigó. Batallades lentes, sonores, des del seminari i des de la catedral, les que escoltà Laura a l’hivern de La ciutat dels sants, embolcallada per la boira: “Vetlles de pluja i de quietud compassades pels senyals de campanes que el vent s’emporta lluny a través dels camps xops, desolats”... O aquell ”so de campaneta cap al tard” sagarrià, vora el cap de Creus, darrer homenatge al mariner Luard, “cridaire, mentider i home de bé”.
Les campanes, tothora les campanes. Un instrument musical de percussió, aquest. Del bressol fins a la tomba al costat nostre, sempre. “A fulgore et tempestate libera nos Domine”, diu la inscripció de la més antiga de les campanes que tenim a Llançà. Des del 1730, primer a la torre romànica, després al cloquer de l’església. Al llarg de quasi tres-cents anys ens ha fet companyia i ens ha protegit, suposo. Sovint l’oblidem, tal vegada, en la seva freda solitud. I torna llavors el seu so vibrant, inesperat, sorprenent, per anunciar-nos l’aparició d’una nova vida, la confirmació d’una promesa d’amor o la darrera trobada amb la desconeguda.
