Derelictes en mar
De res van servir les àncores. Eren vaixells de fusta, amb propulsió a vela majorment
Aviat farà dos-cents trenta anys d’un naufragi històric, inoblidable, perpetrat en aigües de Llançà. Tres naus: la fragata Preciosa, el bergantí Galgo i la galiota Santa Rufina, restaren enfonsades a la mar. Catorze homes negats hi hagué, entre ells Diego de Fuentes, comandant de la darrera d’aquestes embarcacions. Eren els temps de la Guerra Gran, contra la llavors nova República Francesa. Es tractava, sembla, de conquerir Salses i Perpinyà, una vegada caigudes ja les places de Ceret, Arles, Sant Llorenç de Cerdans i Vilafranca de Conflent, amb el castell de la Bellaguarda, i començant l’atac marítim, combinat amb l’exèrcit de terra, pels ports de Banyuls i Cotlliure. El vespre del 22 de novembre del 1793 es produeix el triple naufragi i les naus, arrossegades per un violent temporal de xaloc, vent del sud-est, de cap de Creus, s’enfonsen uns davant del coster llançanenc o s’estavellen els altres contra els esculls de cap de Ras. De res van servir les àncores. Eren vaixells de fusta, amb propulsió a vela majorment. Josep Pla, que sempre és una referència, té planes de gran calat sobre els derelictes. Comentava el mestre de Llofriu casos de vaixells enfonsats a cap de Creus: el Boxhill, el Llanisshen, el Doaumont, el Tregastel... Derelictes, doncs, ganxos traïdors per a les xarxes calades, velles carcasses al fons del fons. Enric Trilla, figuerenc, va publicar el 1994 un interessant treball, Naufragis a la mar de l’Alt Empordà, font on cal anar a beure una i altra vegada en parlar d’aquests temes. Des d’anys i panys, se’ns parla de pregàries especials, d’encanteris i fetilleries emprats pels navegants per tal de propiciar mars favorables i encalmades. Tal vegada els tripulants, o els mateixos capitans, dels vaixells esmentats van oblidar oracions i sortilegis en la tan compromesa situació del naufragi imminent. Joan Coromines explicava que antigament molts mariners penjaven al pal més alt de la seva nau draps xops de sang menstrual de la dona aimada, esperant que els durien vents favorables. D’aquesta curiosa senyera se’n deia maimó. Jaume Roig, al Llibre de les dones –mitjan segle XV– es burlava de tot això: “Més al maymó / de les galeres, / bon vent no esperes”... Estranyes coses, aquestes de la nostra mar, no?
