La dona catalana
La dona catalana sempre ha estat mestressa del seu patrimoni, no així a la resta de l’Estat
Direm unes quantes idees sobre aquest tema, com qui passa de puntetes en un terreny perillós, amb cura de no relliscar. Que la dona ha estat marginada és un fet històric. Recordem l’article 681 del Codi Penal vigent a l’Estat espanyol fins al 1958: “No podrán ser testigos en el testamento las mujeres, los menores de edad, los sordomudos y los locos.” Sense comentaris... “La mujer, la pata quebrada y en casa”, deia un vell refrany castellà. Temps enrere, només unes poques professions semblaven destinades a les dones: mestra, bibliotecària, infermera... L’ofici més adient per al sexe femení era el matrimoni. Maria Aurèlia Capmany, al seu assaig La dona a Catalunya, comentà que una de les diferències més importants a favor de la dona catalana era la qüestió dels béns del matrimoni. La dona catalana sempre ha estat mestressa del seu patrimoni, no així a la resta de l’Estat. Allà, el marit és l’amo de tots els béns de la muller. Ja ho deia el Codi de Napoleó: “Tot el que és de la muller és del marit.” S’ha fet molta broma baixa sobre la personalitat femenina. Ja el valencià Jaume Roig, al seu Espill o llibre de les dones, que és del segle XV, en parlava, d’això: “Totes les dones / de qualque estat, / color, edat, / llei, nació, / grans i majors, / xiques, menors, / joves i velles, / lletges i belles, / malaltes, sanes, / les cristianes, / jueves, mores (…) / temen i amen / el brau i ardit / qui, per despit, / fort les malmena”... És a dir, la dona, segons Jaume Roig, és un ésser extravagant, capriciós, fins i tot masoquista. Sembla que un matrimoni desgraciat l’induí a escriure aquest llibre, cosa que no serví per millorar les seves relacions posteriors. És allò que se’n diu ploure sobre mullat. “La dona és un animal de cabells llargs i d’idees curtes”, sentencià Schopenhauer. Una definició que es va fer molt popular. L’home sempre ha envejat algunes qualitats de la seva companya, començant per la possibilitat d’engendrar una filla o fill. Un dels pocs casos en què neix un ésser viu del cos d’un mascle és quan Eva surt del cos d’Adam. Ho diu la Bíblia, no?... D’altra banda, la dona s’ha imposat sovint en les decisions a prendre. Ho deia ja el romancer: “–Senyora Isabel, / voleu ser robada? / –Robada en seré / si el lladre m’agrada.”
