La maldat amb corbata i uniforme

Un pas inoportú, una explosió i vides que deixen d’existir. Nens jugant, obrers treballant, joves passejant, ancians anant a comprar... Esperances i somnis estroncats perquè en algun moment algú, probablement vestit amb corbata i acompanyat per individus amb uniforme, va decidir que aquestes vides eren prescindibles. Les bombes de dispersió que el govern dels Estats Units ha decidit enviar a Ucraïna són especialment cruels. Més de 120 països han signat el tractat del 2008 que les prohibeix, però entre els signants no hi ha ni els Estats Units, ni Rússia, ni Ucraïna. Joe Biden, de gira per Europa, diu que autoritzar-les ha estat “una decisió molt difícil”. Fa poc més d’un any la seva administració considerava que l’ús d’aquesta munició per part de Rússia era un crim de guerra. Ara ha regirat els arguments assegurant que Ucraïna la necessita i que es prendran les mesures necessàries perquè es faci servir amb seny. I jo em pregunto, des de quan qualsevol arma es fa servir amb seny?

Se’ns ha dit que la primera víctima de la guerra és la veritat, una manera poètica d’explicar que mai sabem qui és el veritable beneficiari d’aquest costum tan atroç que porta els que manen a fer que els que obeeixen es matin entre ells. El que és clar és que la indústria de les armes sempre guanya i que la població civil sempre en surt perjudicada, convertida només en xifres al tauler d’escacs dels poderosos. Les bombes de dispersió fallen en el 40% dels casos i queden a terra convertides en mines antipersones que poden esclatar en qualsevol moment, per exemple sota els peus d’una criatura que jugui al carrer. No penso que la decisió fos tant difícil com diu Biden, però és clar, no porto corbata ni uniforme.