Opinió

De reüll

La marca que no s’esborra

Sembla mentida però sí, ja han passat vint anys de la invasió de l’Iraq, de les proves falses sobre la possessió d’armes de destrucció massiva amb què es va justificar la intervenció contra el règim de Saddam Hussein, de les bombes sobre Bagdad, de les tortures a la presó d’Abu Ghraib, de les manifestacions multitudinàries del no a la guerra, dels milers de morts, de la decisió que truncaria el futur de tota una generació. Vint anys de l’inici del caos en què acabaria sumit el país i, indirectament, tota la regió. Del desballestament de l’estat iraquià, del ressorgiment de les violències sectàries congelades sota la fèrria batuta de Saddam i la consegüent aparició d’Estat Islàmic i el seu sinistre califat.

No calia que passessin vint anys per certificar la barbaritat de la guerra i la seva inutilitat. Una guerra que només va portar destrucció i una inestabilitat que encara perdura. Recordant aquells dies, remirant les imatges de Colin Powell defensant falsedats al Consell de Seguretat, de l’inefable trio de les Açores, esgarrifa comprovar com les guerres imperialistes continuen com si la història no tingués res a ensenyar. Esgarrifa sentir Aznar defensant encara la seva decisió del 2003 al·legant que va fer d’Espanya un estat més influent en el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.