Opinió

Raça humana

Vull la meva metgessa

Vull el meu metge o la meva metgessa, una reivindicació en què pot coincidir tothom qui acudeix a l’ambulatori, tant en un poble com en una gran ciutat. Aquell metge o aquella metgessa que coneixem i ens coneix des de fa temps –abans hauríem dit de tota la vida–, que coneix la nostra família i se n’ocupa, que sap el nostre historial, les patologies que tenim i la nostra situació laboral i social, que ens tracta un mal de panxa, ens orienta en la prevenció de les malalties, ens recorda els hàbits saludables, ens demana analítiques i proves diagnòstiques, i potser un dia ens veu preocupats i ensopits i li acabem confiant un problema greu o una depressió que tractada a temps evitarà un suïcidi. És una utopia? De fet, cap a aquest horitzó s’encaminava la sanitat pública abans que les estisores de la crisi actuessin amb contundència contra un dels drets bàsics que no s’ha aconseguit recuperar i que algunes comunitats com la de Madrid s’esforcen a empitjorar. Defensem el reforçament de l’atenció primària que passa per destinar-hi, tal com demana l’OMS, el 25% de la despesa sanitària –la mitjana de l’Estat es queda en un 15% i Madrid, en concret, en un 10%–. I això que mantenir el mateix metge de família aporta enormes beneficis a la salut en termes de disminució de l’ús dels serveis d’urgències (en un 30%), dels ingressos hospitalaris (en un 28%) i de la mortaldat (en un 25%), segons un complet estudi realitzat a Noruega el 2021. No s’entén per què costa tant d’entendre si no és que interessos privats marquen les polítiques públiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.