la tribuna

Els tres problemes d'Iniciativa

Els ecosocialistes tenen un problema de discurs, un d'espai i un de veïns

El futur d'Iniciativa és difícil. És possible que, a mitjà termini, Iniciativa per Catalunya esgoti el seu recorregut i acabi desapareixent o sent una força política subalterna

Més enllà de fets puntuals com ara la sequera, la velocitat dels cotxes en autopistes i carreteres, l'assumpte de les bosses de plàstic al supermercat, la manifestació a favor de Palestina i contra Israel o l'actuació dels Mossos, Iniciativa per Catalunya té un problema. O, més ben dit, Iniciativa per Catalunya en té tres, de problemes. Un problema de discurs, un problema d'espai i un problema de veïns.

El primer problema d'Iniciativa per Catalunya és el discurs. Iniciativa per Catalunya ve d'on ve: de les restes del naufragi comunista. ¿Què ha passat aquí? Doncs que després de la caiguda del mur ha estat incapaç de reciclar-se ideològicament parlant. És cert que ha canviat el nom de la cosa –adéu al PSUC– i s'ha esforçat tot reivindicant l'ecologisme, el feminisme i el pacifisme. Però, en la nova Iniciativa per Catalunya és present encara el que podríem anomenar la genètica ideològica del vell comunisme. ¿De què parlo? D'una formació que, avui com ahir, sempre sap on és troba la raó del mal i quina és la línia correcta a seguir. Una manera d'analitzar i d'enfrontar-se a la realitat que ara, en uns temps descreguts en què domina una concepció laica de l'existència i la política, sona a imposició de dèries partidistes. ¿L'ecologisme? ¿El feminisme? ¿El pacifisme? En principi, fa goig. Però, quan rasques trobes un poti-poti de propostes que, sovint, entren en contradicció amb les necessitats de molts ciutadans. Per exemple: oposar-se al túnel de Bracons, al quart cinturó, a la MAT o a la velocitat variable quan resulta que el país necessita més carreteres, demana més energia i té pressa. D'altra banda –cosa que limita el segell ecosocialista–, s'ha de reconèixer que tots els partits, a la seva manera, també són ecologistes, feministes i pacifistes.

El segon problema d'Iniciativa per Catalunya és l'espai. Ras i curt: Iniciativa per Catalunya s'està quedant sense espai polític. Avui, qualsevol projecte de transformació política –Iniciativa per Catalunya s'autodefineix com una esquerra transformadora– s'ha de plantejar en clau socialdemòcrata. I aquest espai ja està ocupat per un Partit dels Socialistes de Catalunya que, a més, té programa, líders, quadres i electors. A tot plegat cal afegir-hi que la dreta –una valoració que l'esquerra és incapaç d'acceptar– també és transformadora. I encara una altra observació: sovint, l'esquerra –Iniciativa per Catalunya inclosa– resulta d'allò més conservadora, cosa que fa augmentar el desencís i la deserció de militants, simpatitzants i electors.

El tercer problema d'Iniciativa per Catalunya són els veïns. Sense embuts: el PSC i Esquerra Republicana no tenen gaire interès –més enllà de la mera supervivència del tripartit– a socórrer Iniciativa per Catalunya quan ho necessita. Fins i tot, goso dir que al contrari: al PSC i a ERC els interessa tenir un boc expiatori que acompleixi dues funcions. Primera funció: carregar amb les culpes del que passa. Segona funció: evitar el desgast propi desviant l'atenció vers un altre. Iniciativa per Catalunya és aquest boc expiatori.

Carregada amb algun tic del passat, extremadament ideologitzada però –paradoxalment– sense ideologia ni model propi, mancada d'espai polític que ocupar, condemnada a jugar el paper d'escolanet dels socialistes per conservar una quota de poder, i amb uns veïns que necessita per governar però que alhora són un llast en tant l'usen com a boc expiatori, el futur d'Iniciativa per Catalunya és difícil. Fins i tot és possible que, a mitjà termini, Iniciativa per Catalunya esgoti el seu recorregut i acabi desapareixent o sent una força política subalterna. Tampoc no cal descartar –a Catalunya hi ha molt front frontera i prou polítics amb necessitat de supervivència política– un procés d'abducció per part del PSC o d'ERC.

La realitat assenyala que hi ha ideologies i maneres de fer que, per molt que es canviï de barret, són a punt de caducar, com ha succeït a Itàlia o França. Ja ho deia Karl Marx: «Tot el que és fix i immutable s'acaba esvaint.» I, en política, la transubstanciació –o transfiguració o transmigració– no funciona. En certa ocasió, en la conjuntura de la renovació del discurs de l'esquerra comunista dels 70 del passat segle, Santiago Carrillo ho va veure prou clar: «Enterrar o embalsamar.» La política sol plantejar uns dilemes molt crus que costen de pair. Però la història, ara ja ho sabem, no té gaires problemes digestius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.