Opinió

De set en set

Fisher, el conill porquí

Hi havia una possibilitat entre un milió que jo acabés sent una gran jugadora d’escacs, però el destí va donar més crèdit a la lògica que al miracle. És de les poques vegades que he sentit l’absència de déu com un error imperdonable, encara que només fos per evitar defraudar el pare, que en sabia tant, d’escacs, i ens havia inculcat de petits l’art de meditar damunt el tauler com una forma d’introspecció, d’enteresa i diria –mentre el recordo agafant el cavall per matar un peó en un sol gest, just perquè refulgís un segon l’anell de casat– fins i tot de bellesa. Amb prou feines vaig aprendre els moviments de les peces, desgraciada de mi, però cap estratègia, cap jugada mestra, cap d’aquelles obertures que ell consultava amb el dit clavat al front en uns butlletins plens de símbols, com un arcà. La gran contribució que vam fer els fills a la seva devoció va ser batejar un conill porquí que ens havien regalat amb el nom de Fisher. Devia ser poc després que Bobby Fisher s’enfrontés a Boris Spassky en aquella famosa partida del mundial d’escacs de Reykjavík de 1972, fa cinquanta anys, en què per primera vegada, com ho va enfocar la premsa occidental de la Guerra Freda, el capitalisme derrotava el comunisme en el tauler mundial. Si mai hem professat cap respecte pel liberalisme ianqui, és només perquè el pare admirava l’audàcia i una mica la soledat de l’excèntric Fisher. El nostre conillet, ben mirat, també va donar mostres de la seva, d’astúcia: un dia va desaparèixer, com el pare, com els reis enrocats que així i tot cauen, potser com el destí, que prefereix la lògica als miracles.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.