Opinió

En record de Josep Espar i Ticó

Va ser un català de pedra picada, polifacètic, lluitador incansable per la seva terra

Lamento reincidir en el tema necrològic, però ho he de fer per esperit de justícia i per l’emoció del record. A la meva col·laboració anterior parlava de la desaparició d’un estiuejant qualificat de Lloret –Mario Beut– i ara m’he de referir a un altre també prou conegut: Josep Espar i Ticó. L’Espar va venir a passar estius a Lloret a casa dels Petitpierre, del carrer de les Vídues i Donzelles, núm. 8. La senyora Narcisa Petitpierre, viuda d’Almeda, a qui havien assassinat el marit en la revolta del 1936, va fer construir a Lloret, en una de les travessies que desemboquen al passeig de les palmeres i a la platja, una casa d’estiueig tota blanca, d’aire eivissenc. Els seus fills, que hi venien, es van anar casant i es repartien, després, amb les respectives parelles, l’ús de la casa de forma periòdica. Una de les filles, la Maria Carme, s’havia casat amb Josep Espar i Ticó, originari de Balaguer, negociant de pells amb el famós establiment de la Sibèria, a Barcelona, i, sobretot, un català de pedra picada, polifacètic, lluitador incansable per la seva terra. Espar va freqüentar la nostra vila fins que aquesta es va convertir en un multitudinari centre turístic i, llavors, va buscar la tranquil·litat estiuenca a l’Empordà, on tenia una masia fortificada a Palamós. Però seguia venint, de tant en tant, o estant en contacte amb la gent més de la ceba del poble. En ocasió d’una commemoració dels fets del Palau de la Música de Barcelona, vaig convidar-lo a fer una conferència al Club Marina Casinet i allà va explicar totes les peripècies d’aquell dia en què el govern havia prohibit que l’Orfeó Català interpretés El cant de la senyera i en Josep va tenir la gosadia d’alçar-se i ser el primer d’entonar l’himne català, amb les repercussions que van seguir. La seva conferència, a més del relat d’uns fets històrics, fou una lliçó de patriotisme i una invitació a la concurrència perquè es mantingués sempre fidel al país. Ja començava a ser gran i, en acabar, el vaig tornar a Barcelona amb el meu cotxe i el viatge fou un goig amb la seva conversa abrandada sempre centrada en Catalunya. Podria esmentar altres vivències compartides amb ell en alguna de tantes iniciatives com portava a terme, però l’espai no dona per a més. Valgui el meu homenatge sincer i la meva admiració per una persona que no sabia el que era claudicar i que ha mort, evidentment, amb l’esperança d’un futur millor per al nostre país.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.