Opinió

A la tres

Llengua, estat i enveja

“És ben cert, però, que no hi aboquen gaires esforços per fer-se entendre amb l’estranger

Quan es té l’oportunitat de passejar pel món, encara que sigui a prop de casa i amb el temps limitat per les vacances d’estiu, que sempre magnifiquen l’experiència, és habitual caure en la temptació de comparar. Des de la neteja dels carrers fins al tracte amb els turistes, el gust del menjar o la bellesa dels monuments, tot és susceptible de passar pel sedàs del criteri propi, no exempt de certa enveja sobretot quan es comprova que els de fora van guanyant. Reconec que a mi em passa sovint, especialment quan travesso els Pirineus i m’he de comunicar en francès amb els autòctons. Lluny dels tòpics que disfressen tots els francesos amb una pàtina de superioritat i fatxenderia, que no es compleix ni de bon tros, és ben cert, però, que no hi aboquen gaires esforços per fer-se entendre amb l’estranger. I com a estranger ja no hi poso només el català a tocar de la frontera, sinó el castellà, que ve empès per centenars de milions de parlants.

La meva experiència em situa en una escena habitual a l’hora de demanar taula en un restaurant. El cambrer se’ns adreça amb el somriure als llavis, el menú a les mans i la negativa quan se li pregunta si entén les quatre nocions bàsiques en alguna altra llengua que no sigui la seva. Com a màxim ens mira amb una certa condescendència i ens diu que entén l’anglès. Ja som al cap del camí! La situació, òbviament, s’acaba resolent assenyalant els plats i fent anar les mans per part nostra i vocalitzant molt lentament cada paraula per part seva. De menjar, mengem allò que volíem, però el regust que ens queda és agredolç. Agre perquè no s’acaba d’entendre que en un territori que viu molt del turisme no es faciliti l’entesa amb el visitant aprenent, ni que sigui les quatre frases de rigor de les llengües que tens més a prop i que són dels països de la gran majoria dels teus clients. I dolç perquè és la constatació de fins a quin punt una llengua necessita un estat al darrere per guanyar fortalesa, empenta i garantir-ne l’ús habitual en el dia a dia dels seus parlants. Tot un luxe.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.