Opinió

opinió

Postectura

Creat i dissolt amb una sola exposició, dilata l’horitzó perquè deixem de ser petits

La història de l’art, com tots els sabers reglamentats, s’organitza en calaixos sovint molt poc airejats. Pel que fa a Girona, on la cosa medieval ens ha exacerbat el culte a la ruïna i al diorama emboirat, amb prou feines posem a treballar mitja dotzena de noms a favor del nostre ingrés en la modernitat: Bertrana, per més que poques vegades s’apartés del romanticisme del clar de lluna; Masó, que va inocular unes gotes de disciplina germànica tan ben triades al noucentisme deixatat de províncies, que segons com hauria pogut produir el mateix efecte que convidar un mossèn a un comiat de solter; posem-hi també Ricard Guinó, el fugitiu; Fidel Aguilar, el malaguanyat, i, obrint el compàs, Josep Aguilera, el desventurat, i preparem-nos per saltar un abisme amb els ulls tancats fins anar a trobar Emília Xargay, Paco Torres Monsó i Enric Marquès, encara que només sigui el temps just de fer l’aperitiu. Resumint-ho, el manual historiogràfic domèstic passa del modernisme, que aquí va fer un encavallament naturalíssim amb el noucentisme; s’entreté quatre ratlles en el període republicà, una mica perquè toca, en vista de l’escàs aprofundiment que se n’ha fet, i ens presenta els artistes de la postguerra com uns supervivents heroics dels quals emana tot el que vindria després, fins i tot les poques ganes de saber-ne gaire res. Som tan poc generosos amb el nostre llegat, que continuem reproduint el discurs instituït fa més d’un segle a la guia turística que era en el fons Terra de gestes i de beutat, on els campions de la modernitat eren els estrangers que ens visitaven, la majoria extraordinaris, és veritat, però tan efímers com l’atenció que hem estat donant als que se’ns han mort de fàstic a casa. Una ocasió per reparar el greuge seria que tothom acudís a visitar l’exposició que el Museu d’Art de Girona dedica encara fins a l’11 de setembre, a propòsit del grup Postectura, a una de les generacions més maltractades de la història de l’art recent. Creat i dissolt amb una sola exposició, que va tenir lloc el 1950 a les galeries Laietanes, reflecteix tota la misèria i l’esperança de les arts sota el franquisme, i a més eixampla l’amor que ja sentíem per Esther Boix i Ricard Creus, redescobreix Josep Martí-Sabé i Joaquim Datsira, encurioseix sobre l’enigmàtica Mercè Vallverdú, i dilata l’horitzó perquè no només deixem de ser petits, sinó de pensar com si ho fóssim.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.