Opinió

opinió

L’envelliment com a èxit

A Catalunya, l’esperança de vida és, de mitjana, de 84 anys

Quina alegria de titular! El que li va arrencar el company Joan Puntí a la doctora Esther Celda, directora d’atenció sociosanitària del centre Bernat Jaume de Figueres, en una entrevista sobre l’edatisme que va sortir publicada dilluns a les planes d’aquesta secció. “L’envelliment no és un problema, és un èxit”, afirma la doctora Celda. Hi estic d’acord: fer anys és o hauria de ser un motiu de felicitat, malament rai si deixem de complir-ne i de celebrar-ho. Des de l’òptica estrictament particular, envellir és un èxit i, des d’un punt de vista mèdic i social, també se’n pot considerar perquè significa que per mitjà dels avenços cientificotecnològics i de les polítiques públiques de salut i de benestar s’ha aconseguit no només guanyar temps al temps, sinó que aquest sigui de qualitat. De fet, les dades sobre l’esperança de vida que recull l’Idescat són dins l’apartat de salut. I segons les últimes que han sortit publicades i que, això sí, són del 2019, d’abans de la pandèmia, l’esperança de vida dels homes se situava en 81,18 anys i la de les dones, en 86,71. Així doncs a Catalunya vivim de mitjana fins als 84 anys.

Però, cenyint-nos a l’entrevista, la doctora Celda parla de la importància de referir-nos a les persones grans allunyant-nos dels estereotips, d’aquella pàtina de paternalisme amb què els tractem en molts àmbits: dins del sistema sanitari, en el món educatiu i també per part dels mitjans de comunicació. Retreu, per exemple, al sistema sanitari que doni per suposat que la persona gran que té al davant no és prou autònoma en la presa de decisions i que, en moltes qüestions, el professional de la salut acabi triant per ella. Llegeixo aquesta i altres reflexions de l’entrevistada i directament em ve al cap el lema “Soc gran, no idiota” de la campanya impulsada per Carlos San Juan, un valencià de 78 anys que reclamava un tracte més humà de les entitats bancàries. A través de la plataforma Change.org va recollir 600.000 signatures i en el moment en què anava a lliurar-les al Ministeri d’Economia va ser sorprès per la vicepresidenta Nadia Calviño (casualitat?) i van tenir un intercanvi de paraules. Què va obtenir amb aquesta iniciativa? A banda de l’empoderament personal i de ser l’altaveu de milers de ciutadans, va obtenir el reconeixement de les autoritats, polítiques i econòmiques. La història de Carlos San Juan és una història d’èxit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.