Opinió

Tribuna

Liberalisme i nacionalisme

“La solució és només possible si la minoria percep que és del seu interès integrar-se a la majoria mantenint fins on vulgui els seus trets diferencials i també perquè la majoria entengui que la integració ha de permetre la diferència

Aquests dos principis aparentment  contradictoris necessiten, en el món d’avui, revisió i anàlisi. El liberalisme està basat en el respecte de la persona i la supremacia de l’individu sobre la comunitat. Les tres idees en què el liberalisme s’ha basat al llarg de quasi quatre segles han estat estables i constants: la llibertat religiosa, cada un pot creure el que vol; el respecte de la propietat privada, és aquesta la que permet defensar-se com a individu contra l’Estat, i la supremacia política d’un parlament d’electes lliurement elegits, el poder polític pot ser substituït pel vot directe si és ineficaç, despòtic o no compleix el que d’ell s’espera o ha promès que farà i no fa.

El liberalisme com a doctrina política neix a Suïssa, s’estén pels Països Baixos, passa a Anglaterra i arriba als EUA. Són els presbiterians, sempre en minoria, els que l’impulsen, d’aquí el principi de la llibertat religiosa i del parlament com a poder últim de l’Estat. És una defensa de l’individu contra el poder polític, al qual posa límits. La naturalesa del liberalisme tendeix a l’universalisme més que al nacionalisme. D’aquí neix el parcial antagonisme entre liberalisme i conservadorisme, “conservem el que tenim, el que hem heretat de les generacions anteriors perquè això ens fixa a la tradició i sabem per experiència què ens porta i per què serveix”. És d’aquest principi que neix el nacionalisme, nosaltres i ells i nosaltres som òbviament millors que ells... Però els principis nacionalistes derivats de la tradició, de l’ètnia, de la llengua, de la cultura, són avui en excés estrets per ser políticament útils.

La majoria dels Estats europeus han estat posteriors a les nacions, una vegada consolidada aquesta s’ha pogut constituir l’estat sobre els mateixos orígens i principis. Són estats antics... França, Regne Unit, Espanya. Només en el cas dels EUA és l’estat anterior a la nació, és aquest qui dona forma a aquella, qui la forma. ¿És més la nació americana el resultat dels pares fundadors o la conseqüència de la guerra civil que passa vuitanta anys més tard de la seva constitució? És discutible qui modula més els EUA d’avui, si Jefferson, Madison, Hamilton, Adams i Washington, o alternativament Lincoln, conductor i vencedor d’una guerra civil devastadora, però que uneix per sempre uns estats fins llavors condicionats per interessos diferents i economies dispars. Del que no hi ha dubte és que la comunitat d’estats federats és la que crea la nació americana, al contrari que a Europa, on les velles nacions es doten d’estats a partir del Renaixement.

Avui el que uneix les nacions, amb ciutadans que tenen diferents orígens, religions i cultures, ja no poden ser els mateixos principis d’ahir quan aquestes diferències eren menors i el marc de referència no era discutible. Avui aquest ha de ser més complex i més conceptual, però ha d’existir, és l’essència de la nació. Dintre d’aquesta, el respecte a les minories és necessari per mantenir la cohesió nacional, per no fer guetos, per evitar els conflictes que parteixin la comunitat en grups enfrontats, mai entre si indiferents, perquè comparteixen actius i valors i perquè conviuen en un territori únic. Hi ha d’haver referències comunes si la nació ha d’existir, si ho ha de ser.

A Catalunya és això especialment complex perquè hi ha ciutadans que se senten d’un altre “grup”, d’una altra comunitat més àmplia, l’espanyola, que en la seva visió hauria d’integrar la catalana i en conseqüència hi entra en conflicte. Gestionar aquesta integració no és fàcil, forçar-la, inútil, hi ha qui nega que Catalunya sigui una nació... i a partir d’aquí xoca amb la paret de la realitat. La solució és només possible si la minoria percep que és del seu interès integrar-se a la majoria mantenint fins on vulgui els seus trets diferencials, culturals, ideològics o socials i també, i no menys important, perquè la majoria entengui que la integració ha de permetre la diferència. Pot ser una discussió eterna. És qüestió d’intel·ligència, d’una certa hipocresia i de respecte. El temps és clau per a la solució, però no serà aquesta ni rapida ni fàcil, s’ha de tenir perseverança perquè és de tota lògica.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.