Tàctiques per fer mal (2)

La setmana passada l’article anava destinat a parlar de les tàctiques per fer mal a Catalunya utilitzades pel govern central durant el segle XIX i una part del XX. Eren tàctiques ofensives i defensives però, sobretot, les primeres. Ara m’agradaria continuar amb les operacions del mateix estil desenvolupades durant el segle XXI. Hi ha dues constants: totes elles van destinades a fer mal a Catalunya i totes elles utilitzen el diner com a factor desequilibrador. Aquest factor pot ser directe o indirecte. És directe, quan el govern central es dedica a no posar un duro en una obra catalana. És indirecte quan la tàctica per fer mal consisteix a distingir els ajuts donats a Catalunya i els donats a altres comunitats espanyoles, per exemple, el port de Barcelona, que no va rebre cap ajut fins ben començat el segle XX mentre que els altres ports espanyols havien rebut ajuts abundants, o el cas de les inversions a l’aeroport de Barcelona, que va començar el segle XX i que segueix el XXI.

Les envestides del segle XXI van començar amb el sistema financer com a objectiu. Per una part, la Unió Europea demanava una reducció del nombre de bancs; per l’altra, el Banc d’Espanya també considerava que n’hi havia massa i, finalment, el govern espanyol, que preferia tenir interlocutors grans i en nombre reduït, a molts bancs mitjans i petits que li embolicaven la troca i depenien més del Banc d’Espanya que d’ells mateixos. De fet, l’acció del govern central va superar les peticions del Banc Central Europeu i del mateix Banc d’Espanya.

La darrera gran jugada en aquesta línia ha estat canviar la direcció de CaixaBank i del Banc Sabadell, les dues últimes fortaleses del sistema financer català. L’operació no ha estat explicada, però queda clar que el resultat ha estat i és negatiu per a l’economia catalana, que s’ha trobat coixa de dues cames. Lamentable, d’altra banda, la nul·la activitat de la Generalitat de Catalunya, com si aquesta operació no afectés l’estratègia de les institucions catalanes. Ara, qualsevol operació financera d’una certa importància iniciada a Catalunya necessita el vistiplau d’un o d’uns bancs domiciliats a Madrid o, si més no, fora de Catalunya. Una tàctica per fer mal d’una forma directa, és el cas de les empreses catalanes que han passat sota domini públic.

El govern de Madrid controla el sistema energètic català, el sistema de comunicacions o el sistema portuari. L’economia catalana autònoma queda, per tant, reduïda a les petites i mitjanes empreses, ja que no hi ha cap multinacional catalana i les que operen a Catalunya no depenen del govern central. La Generalitat de Catalunya està obligada a demanar autorització a Madrid per tal de moure aquell arbre que va caure sobre una via de tren a la línia de Sils a Caldes de Malavella, o bé perquè li doni el seu vistiplau a les festes de la Mercè. Com poden suposar, aquests exemples són una broma, però expressen en tot cas l’asfíxia de les institucions polítiques catalanes per fer una estratègia adequada a la seva economia.

En l’àmbit polític també passa el mateix. Després de cada Consell de Govern de la Generalitat, els responsables de les decisions preses han de trucar una bona part de vegades a Madrid o al director d’un banc a Barcelona, el qual haurà de trucar després al seu cap de fora de Catalunya per a explicar la seva decisió i per a retrocedir-la quan arribin les ordres des de la capital del Reino.

Els catalans ens dediquem a discutir sobre l’ordre del dia de la taula de diàleg, mentre el conseller delegat de CaixaBank o del Sabadell es retiren a una activitat més tranquil·la i es dediquen a analitzar el què, el com i el perquè ha reeixit la tàctica utilitzada per a marginar-los. El mal ja està fet. Si el que dic no és exacte, agrairé una explicació.