Tribuna
La violència del calamar
“La història, doncs, d’un grup de pàries de la societat que participen en un joc macabre amb la promesa de fer-se milionaris té la seva gràcia”
Ho confesso. He caigut en la temptació. M’he deixat endur pel nou fenomen de l’any pel que fa a sèries de televisió i he vist El juego del calamar. És el més normal quan una vol estar informada: anar a l’arrel de l’assumpte i no quedar-se només amb les referències. Fer com sant Tomàs i comprovar directament si tota la propaganda feta, tan excepcional com desastrosa segons qui escoltis, té una base real. Les crítiques més corrosives i les lloances més altes cap a la història fragmentada en nou capítols es mantenen a parts iguals i el cert és que el relat aconsegueix precisament això: no deixar-te indiferent. L’excés de l’oferta de material d’entreteniment de les diferents plataformes no deixa gaire marge perquè destaqui alguna proposta. I el marge encara és més estret si aquesta proposta copsa l’interès de milions de persones, que s’enganxen a les pantalles i la converteixen en un èxit. Un èxit en nombre de visionaments, no pas de qualitat, no ens enganyem. Això passa molt en el món dels llibres, els supervendes gairebé mai arribaran a l’Olimp de les grans obres de la humanitat.
LA HISTÒRIA, DONCS, D’UN GRUP de pàries de la societat que participen en un joc macabre amb la promesa de fer-se milionaris té la seva gràcia, però ni trenca els esquemes, ni innova, ni deixa bocabadat. Senzillament utilitza amb habilitat recursos segurs que han agradat al públic en general des que es va inventar el cinema. Picades d’ull a l’espectador, metàfores entenedores, memòria col·lectiva, referents comuns. Tot aquest material es posa dins d’una olla, es barreja bé i surt una sèrie que entreté, malgrat que se salti les normes fixades fins ara de ser protagonitzada per occidentals i de tenir com a mínim un intèrpret conegut. Les produccions asiàtiques han arribat per quedar-se, i sembla que de mica en mica es fan un lloc, encara que no estiguem gens acostumats a les exageracions gestuals dels seus actors i actrius, que sempre semblen al límit del col·lapse.
EN ELS FÒRUMS DE DEBAT SORGITS arran de l’èxit d’El juego del calamar no he pogut deixar de fixar-me en les reaccions irades d’alguns pares i mestres que es queixen que als patis de les escoles els infants es dediquen a imitar la sèrie i a “eliminar” els jugadors que perden. Primer, cap dels infants que juguen als patis de les escoles, per edat, hauria de consumir aquest tipus d’entreteniment. Segur que no serveix de res, però en cada capítol i al marge superior esquerre de la pantalla hi surt un missatge amb l’advertiment del que es veurà, tipus sexe, violència i drogues. Per tant, si els menors tenen accés a la sèrie, alguna cosa no s’està fent bé, sigui per permissivitat o per desconeixement familiar. Cal recordar que vivim en l’era en què la televisió ha passat a ser l’últim mitjà on visionar les pel·lícules i sèries i en què el telèfon mòbil es considera un producte de primera necessitat? Els límits també formen part d’aquesta feina a temps complet que significa fer de pares. Encara que no faci enrotllat ni guai.
LA VIOLÈNCIA A CABASSOS i sense filtres que ens mostra en la producció, on no escatimen ni sang ni fetge, sí que, curiosament, m’ha fet recordar temps passats i reconèixer que els infants d’anys enrere també vam estar exposats a una violència cinematogràfica i televisiva. De menor grau, més subtil, però al cap i a la fi, igual de ferotge. O és que ningú no recorda aquelles tardes de cap de setmana davant de la pantalla on el petit Marco patia fins a l’extenuació a la recerca de la seva mare a l’altra punta del món? O la innocent Heidi, que obligaven a abandonar els idíl·lics prats suïssos plens de cabretes blanques i l’allunyaven del seu avi? Ni les ensucrades pel·lícules de Walt Disney plenes de colors i cançons se salvaven de la dosi de crueltat. Des de la mare morta de Bambi, passant per la poma enverinada de la Blancaneu o l’assassinat del pare de Simba, a El rei lleó, totes van tenir el seu costat negre. I parlem de films adreçats a la canalla!
Tampoc se salven les primeres sèries que sota l’epígraf de familiar van reunir avis, pares i fills al voltant de la tele. Recordo que a casa tots aguantàvem les llàgrimes a cada episodi de La casa de la pradera, perquè mai de la vida hi ha hagut gent més desgraciada que els Ingalls i que el dia que va morir Chanquete ho vam viure com el dol d’un familiar. Sort en vam tenir que ens censuressin la violència a les pantalles, oi?
