Opinió

De set en set

Despenjar el telèfon

Vam enviar un whatsapp, i res. Un rellotget al costat del missatge ens feia veure que el receptor ni l’havia rebut. En vam enviar alguns més, i tampoc: mutis. Vam apagar el mòbil, no fos cas que aquests aparells que caduquen i moren en tan poc temps ja comencin a emprendre el camí de la mort natural(ment) programada. Però no era cosa nostra, era cosa d’ells. Les sis hores que les aplicacions de WhatsApp, Instagram, Facebook i Messenger van deixar-nos sense connexió, dilluns a la tarda, per una caiguda a escala global, ens van desendollar del món, i no sabíem si viure-ho amb agraïment o amb angoixa. Però els més angoixats van ser els joves, per a molts dels quals despenjar el telèfon i fer –o rebre– una trucada és ben bé un acte estrany, quasi violent. Segons un estudi fet a 1.200 mil·lennistes (aquells nascuts als anys vuitanta i noranta), el 81% dels joves tenen ansietat, pànic, abans de tenir prou valor per fer una trucada. I rebre una trucada ho veuen com una intromissió en la seva vida quotidiana, a més que el fet de tenir una conversa directa, de viva veu i amb la possibilitat que això pogués denotar les seves emocions, els fa sentir més insegurs; la conversa no es pot esborrar amb un clic. Despenjar el telèfon és un risc i aquest és un dels pocs riscos que no volen assumir. Per això els experts els han batejat com la “generació muda”. La manera de relacionar-nos ha canviat tant que potser, en aquest tomb cíclic que fa el món, hauríem de trobar la manera de tornar a sentir-nos la veu i a cagar-la quan parlem, encara que no puguem esborrar-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.