Articles

recuperar el grup parlamentari faria

més conseqüent el paper del psc a catalunya

PSC versus PSOE

El PSC s'ha convertit en un partit de gran pes i de profund arrelament al país, però la seva manca de claredat respecte a les relacions amb el PSOE
ja fa massa que dura i pot conduir-lo a una desagradable sorpresa electoral

Després del 10 de juliol de 2010, quan la societat civil es va llançar al carrer contra Madrid –que ningú es cregui amb l'autoria exclusiva de l'èxit de la convocatòria– s'esperava la reacció dels polítics. Em refereixo a Madrid com a símbol d'una Espanya que concentra la tradició del poder despòtic, i que fins i tot durant la democràcia ha trobat la manera de seguir exercint-lo. Aquesta vegada han disparat amb lleis, en principi d'aparença democràtica, carregades de contradiccions i de trampes. Per entendre'ns: han intentat no sols barrar-nos el pas, sinó fer-nos retrocedir.

Zapatero, davant la reacció dels catalans a la sentència, va respondre allò que espontàniament li va sortir del cor, donant a entendre un “ja els passarà”. Pocs dies després, però, veient que no ens havia passat el malestar i que sortíem al carrer a manifestar-nos, el jefe del gobierno va entendre que, malgrat l'aspecte independentista de la manifestació –ja que els partidaris d'aquest corrent son més militants–, la magnitud de la protesta era d'un catalanisme plural i transversal. I va ser aleshores quan es va afanyar. Va agafar el primer avió i el seu talante i va venir corrents a dir-nos que estava disposat a donar la pell per Catalunya: “Lo arreglaremos, con decretos”. No passa res, “el Estatut, quedará como nuevo. Como si no hubiese pasado nada”. Tot i això, ja havia passat la gran ocasió: ja no el creiem. Això els que el votàrem, imagini's els altres!

Faltava veure la reacció del nostre president. Penso que Montilla durant el seu mandat no només ha refermat la pròpia posició davant dels seus, sinó que s'ha guanyat el respecte dels seus adversaris. L'hem vist com un home que lluita amb sinceritat i rigor en favor de la seva fidelitat a Catalunya. Ens recorda Beckett en defensa de l'honor de Déu. Però fa unes setmanes, es va produir el moment d'afirmar un canvi en les relacions amb el PSOE, i el president va restar immòbil. Va ser el dia que al Congrés de Madrid, els diputats del PSC votaren en contra del que havien votat al Parlament de Catalunya. Es va perdre una gran gest simbòlic i transcendental en el camí d'assenyalar diferències, i els diaris anunciaren una vegada més. El PSOE desarma al PSC.

El PSC dels catalans i dels immigrats dels anys quaranta i seixanta ha estat sempre més o menys supeditat al PSOE. Molts ho hem acceptat com el pagament del passatge a la convivència entre els vells i els nous catalans. L'èxit d'aquesta actitud ha portat que durant aquest procés no s'ha produït ni un sol problema de comunitats. Hem estudiat les dues llengües, amb llibertat d'ús, i de mica en mica tots els catalans de qualsevulla procedència hem compartit les responsabilitats socials, econòmiques i polítiques, amb igualtat. Han estat certes complicitats i acords entre el PSC i el PSOE el catalitzador positiu d'aquesta realitat que ens ha equilibrat? Doncs segurament hi ha tingut a veure.

Han passat trenta anys i cal preguntar-se si els immigrats d'aquells anys quaranta i seixanta són o no són catalans i, si a més, se senten part de la política d'aquest país. Penso que una gran majoria d'indicadors demostren que, tot i que amb matisos, evidentment sí que se senten catalans políticament.

Partint de l'evolució de les circumstàncies socials d' aquest país, un es pregunta per què no s'ha produït un camí semblant respecte a la dependència del PSC al PSOE.

La circumstància més desorientadora i que fa més opaca la relació entre aquests dos partits és el fet que mentre el PSC lluita amb una mà encoratjant l'autogovern de Catalunya, amb l'altra accepta amb un acord ambigu la subordinació al PSOE, sempre que aquest necessita reforçar les seves posicions. La raó és, malauradament, clara. Es tracta de la ferotge política anticatalana encarnada pel PP, que ha lacerat el tendó d'Aquil·les del socialisme espanyol, pel fet que aquest acceptés amb més o menys comprensió el problema catalán o el concepte més modern de l'Espanya plural. Pel que es veu, tot espanyol porta al cor, en el moment de néixer, un factor de risc en forma de repudi genètic a la pluralitat. Així es comprèn que hagin afirmat, fins a catorze vegades, la indivisibilitat d'Espanya en la cèlebre sentència.

Penso que el problema central del PSOE radica en aquest punt, que se sent pres pel tendó o pel ganyot quan, a fi de no perdre eleccions, subscriu actituds dels seus adversaris de la dreta i en ocasions se'n fa còmplice en qüestions que afecten la justícia i la democràcia. Com a resultat d'aquestes tràgiques situacions, cal que el PSC s'adoni que es fa responsable d'allargar l'agonia, ja que no ocupa amb plena legitimitat moral el paper de partit nacional de l'esquerra a Catalunya. A la llarga, les tàctiques mai són bones quan s'enfronten als sentiments col·lectius. El PSC s'ha convertit en un partit de gran pes i de profund arrelament al país. Actualment, la seva manca de claredat respecte a les relacions amb el PSOE ja fa massa temps que dura i pot conduir-los a una desagradable sorpresa electoral. Davant d'aquestes ambigüitats, el PSC ha de jugar-se la pell, no la de Zapatero, sinó la pròpia. Expliqueu-nos-ho bé, el que passa! El clam d'una bona part dels seus votants és recuperar el grup parlamentari, que de cop faria més conseqüent el seu paper. Després d'aquest gest en vindrien més fàcilment d'altres, i més comprensibles per a tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.